Mónica Dixon és la guanyadora del Premi Torres García-Ciutat de Mataró 2017 per la seva obra "Two Scapes", acrílic sobre tela, de 162x162 cm.
 |
| Mónica Dixon rebent el Premi de mans de l'alcalde de Mataró |
Mónica Dixon Gutiérrez de Terán, nascuda a Marlton, New Jersey (EEUU) el 1971, amb estudis de dibuix a la Fleischer School of Art de Philadelphia el 1993 i llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Rutgersel 1997, és nord-americana de naixement i educació per part de pare, però asturiana per part de mare. Acualment viu a Oviedo i a Astúries ha desenvolupat la major part de la seva carrera artística, des que realitzés la seva primera exposició individual a la Casa de Cultura de Sales el 1994, alhora que exposava en algunes col·lectives a Filadèlfia.
La seva obra es divideix en dues sèries majors: d'una banda, els interiors (com aquest Two Scapes), en els quals reflecteix els llindars, les portes, els passadissos, els buits d'escala, les habitacions buides amb un finestral al fons, pres com a focus de llum que ho inunda tot però amb una sensació freda, despullada, entre parets blanques que ja no semblen voler donar aixopluc a ningú. Dixon mostra especial preocupació pels efectes lluminosos, aquesta llum frontal que molesta als ulls o aquest raig solar que penetra de reüll i rebota en l'envà, els porticons entreoberts o els aparadors enmig del passadís.
 |
L'obra guanyadora: "Two scapes", de l'artista Mónica Dixon,
|
D'altra, els paisatges, en què la mirada es dirigeix a l'exterior, amb una incidència en el buit que recorda inevitablement la poètica hopperiana i la seva constatació metafísica de la solitud. Com bé va assenyalar el periodista Joan Carles Gea en la introducció a una de les seves exposicions, les seves arquitectures solitàries, que "apareixen aixafades sota una atmosfera lluminosa, sense màcula de núvol, en els hopperians paisatges de l'Amèrica del Nord rural, semblen ressaltar el que les construccions humanes tenen de precari sota la perdurable majestat de l'espai i el cel".
Mónica Dixon té ja una més que consolidada carrera, amb premis com el de la Diputació de Ciutat Real en el Certamen Internacional d'Arts Plàstiques de Valdepeñas o el XXI Premi Nacional de Pintura 'Ciutat d'Algemesí' (València), aconseguits tots dos en 2016. També l'any passat va participar en l'exposició de suport a ATLÁNTICA XXII celebrada al Manglar d'Oviedo, i va exposar "Landscapes" a la Galería Lönebostället, a Suècia, i a la Fira AAF de Brussel·les.
Representada a Barcelona pel seu galerista Jordi Barnadas, ha exposat fa ben poc en aquesta Galeria (Col·lectiva de Primavera, 2017, i les individuals "Enyorances i records" el 2016, "Entre el cel i la terra", el 2015 i "Nowhere land" el 2014), i a la seva delegació Galeria Barnadas Huang, a Singapur ("Spanish realism", el 2015, i "A Universal Truth", 2014), entre moltes altres exposicions arreu de l'Estat: Oviedo, Zamora, Albacete, Avilés, Madrid...
Com a curiositat, hem de dir que la Mónica ja va ser una de les finalistes a la 5ª edició del Premi Tores García, el 2013, amb l'obra Exit nº 5, un acrílic de 150x150 cm:
Ella mateixa escriu sobre la seva obra:
"En mi continua búsqueda y preocupación por la luz -en un dialogo constante que mantengo en toda mi obra entre luz artificial y natural- no busco el detalle, sino las referencias figurativas mínimas para crear sensaciones. En esa búsqueda he ido despojando el espacio pictórico de todo aquello que percibía como anecdótico. Personajes y objetos me importunaban; me distraían de lo que en realidad quería ver: el espacio pintado en sí mismo, la vibración de la luz en la atmósfera, la soledad esencial del escenario. A veces transitamos por lugares que vivimos sin saber qué guardamos de ellos. Transcurre el tiempo y no nos cuenta lo que en ellos ocurre, sino que nos lleva al abrigo de una tímida luz que conversa con nosotros. Porque la realidad que prevalecerá frente a nuestra evanescencia, no son los objetos individuales, ni su configuración particular en el espacio, sino el espacio en sí mismo y la luz que lo revela. El espacio como compartimento que describe la escenografía de la vida. El espacio en definitiva, no como mera construcción o vacío, sino como presencia".
