“Era jo un nen privilegiat a la Barcelona de la meva infància, quan des casa meva, allà a la llunyania, apuntant-me a una finestra, veia passar els vaixells amb els seus deixants de fum i el so de les seves sirenes. Després, com el teló que cau en el teatre sentenciant la fi d’una funció, van construir edificis enfront d’aquesta finestra, tapant la meva visió i censurant les meves aspiracions. Vaig deixar llavors de veure aquells animals fantàstics de pavellons diversos i retòriques impossibles. En l’imaginari d’un nen, aquelles misterioses naus de ferro, prodigiosament flotants, que es desplaçaven per l’aigua lenta i majestuosament, eren convertides en éssers d’ontologies diverses, capaces de dirigir-me a un món que per mi només existia en els llibres il·lustrats. Quan un privilegi desapareix, cal buscar-lo novament, i així sempre que vaig poder, vaig treure el cap a qualsevol litoral en el qual es produís aquesta estranya fenomenologia dels ferros que suren sota diverses banderes, sabors, olors i músiques subtils. Palimpsestos en definitiva pintats, escrits i reblats des de llengües, dialectes i signes suggeridors que no poden faltar en aquesta obsessiva predisposició d’observar i relatar que tenim els pintors.
Així vaig poder, en diferents viatges, translacions emocionals, incloure en la meva agenda fites, instantànies imprescindibles, postals cosides a l’ànima, vaixells que esperen en la Mar de Màrmara el pas del Bòsfor cap a la Mar Negra, uns altres creuant l’Estret de Gibraltar unint dos continents, tal vegada aquests gegants negres i vermells que travessen la Mar Groga amb inscripcions en ciríl·lic o tagal, tant se val, l’important és l’ensomni, escoltar l’ànima. Embriaguesa estètica, diria Stendhal.
Els vaixells recullen en la seva idiosincràsia una narrativa del món i la pertinença de l’home a aquest. Entre un vaixell senegalès carregat de fusta de teca; un costa-riqueny, la dolça mercaderia del qual són pinyes tropicals i un maltés carregat de naftalina, s’estableixen els límits del món i la complexitat d’aquest. Però. en tot cas, i malgrat les grans diferències culturals i lingüístiques, en aquest ferro que flota, hi ha un port de sortida i un altre de destinació, com en la línia de la nostra fràgil i efímera existència”.
Rafael Romero. 2024
https://www.culturamataro.cat/agenda-cultura/nauta-quan-el-ferro-flota-rafael-romero
