diumenge, 12 d’agost de 2012

ENCARA L'ESPERIT D'OLÍMPIA

Després d'haver-vos deixat assaborir durant una setmana la ingènua, pícara i moderna bellesa de la Marilyn, avui toca proposar-vos la bellesa serena i perfecta d'una escultura grega clàssica. D'un atleta, per commemorar la fi dels Jocs Olímpics. 


Ens hauria agradat la d'una atleta, però això no és possible. En el país inventor de la democràcia, la bellesa artística està destinada a les deeses, però la de l'esport, reservada només als homes.



El culte que els grecs professaven pel cos no era per una concepció banal de la bellesa, sinó com a reflex de l'esperit, de la fortalesa interior i de la inteligència. Van ser ells qui van portar a la màxima expressió la pràctica de l'esport per a aconseguir un saludable estat mental, lligant d'aquesta manera l'exercici físic amb ànima, educació, esperit i saviesa.

Avui, que s'han acabat els Jocs, voldríem que aquest esperit olímpic que els va originar, i que teòricament segueix presidint-los, es fes realitat també a tots els altres nivells de la vida quotidiana. Que l'esperit competitiu -però també el joc net-, que l'ànsia legítima de guanyar -però també de saber perdre-, que l'esperit de superació -però no a qualsevol preu-, guiï la nostra activitat diària i inspiri els nostres polítics, els nostres economistes, els nostres governants.

I que la flama olímpica segueixi representant aquest esperit que va néixer fa mil·lenis a Olímpia, i que cada quatre anys (però especialment des del 92) ens segueix emocionant tant quan s'encén, i entristint tan tremendament quan s'apaga.



I ja que no hi ha representacions antigues de dones esportistes, valgui al menys la d'aquest paper que si s'ha reservat a la dona: el de sacerdotessa encarregada d'encendre aquesta flama olímpica, aquest foc diví.



Amb ella, la nostra felicitació a tots els esportistes que han guanyat alguna medalla en aquests Jocs de Londres, però molt, molt especialment, a aquestes dones de casa nostra que, a més de superar les seves rivals, han hagut de superar massa sovint la incomprenssió, la indiferència, la manca de reconeixement i d'ajuts a casa seva, a les seves federacions, al seu país.



Esperem que demà, després d'haver-se fet la foto oficial als ajuntaments dels seus pobles i a les més altes instàncies polítiques, no segueixin sent invisibles, ignorades i menystingudes. I que després de la ridícula i inevitable imatge de la mossegada de la medalla la sàpiguen guardar ben guardada, no sigui que la seva brillantor enlluerni algun governant amb la caixa massa buida i els faci una   mossegada real digna d'una poma informàtica del Passeig de Gràcia. 



Les medalles i la glòria se les adjudiquen els estats, però les guanyen realment els atletes, amb el seu esforç, el seu treball, la seva constància i la seva abnegació. Per a tots ells, i especialment per a totes elles, moltes felicitats. 

I visca l'esperit olímpic!