SANTA CECÍLIA DE MONTSERRAT

Visitar Montserrat és com veure alhora les dues cares de la mateixa moneda: la material i l'espiritual de la religió. 

D'una banda el Montserrat tradicional, el turístic, que aplega tant visitants estrangers com catalans que fan país; ciclistes, escaladors i excursionistes; pelegrins amb la petxina i gent allotjada a l’hotel. És el Montserrat del Monestir i la Moreneta, l’Escolania i el Virolai, el Museu i l’autoservei, l’Abat Cisneros i les cel·les de recolliment, els funiculars i l’aeri, Sant Jeroni i el Cavall Bernat.... 

D’altra banda, des de fa poc, Santa Cecília, a uns cinc quilòmetres del Monestir, fàcilment accessible a peu, en cotxe o, els caps de setmana, en un microbús que va amb la entrada combinada.

Santa Cecília és una ermita romànica, fundada l’any 945, la primera de tota la muntanya. Gairebé tot el que observem actualment, però, pertany a les reformes i modificacions dels segles XI i posteriors, destacant els tres absis llombards. Després de la restauració historicista de Puig i Cadafalch del segle passat, la darrera restauració ha deixat un interior emblanquinat, impol·lut, que conserva tota la distribució original però li confereix una diafanitat i senzillesa que la converteixen en el lloc propici per a la seva funció actual: un lloc de trobada d’art i espiritualitat. Hi ajuden moltíssim, és clar, les intervencions artístiques de Sean Scully, fetes expressament per a aquest propòsit.

I és aquí on, per fi, es troba la veritable cara espiritual, de Montserrat. El silenci de l’interior, la puresa de les línies i del blanc dels murs, la llum tamisada que entra per les troneres, les decoracions murals d’Scully, tot porta el visitant, creient o no, a una comunió amb el cosmos, a un viatge al seu interior més íntim.

Aigua, foc, aire, terra. La pluja d’una tempesta d’estiu repicant a les vidrieres; l’olor a cremat del recent incendi d’Òdena; el vent xiulant entre les branques; i la sagrada terra sota els peus molls, heus aquí els quatre elements que esperen fora, mentre a l’interior de l’ermita, protegit com en un claustre matern, la sensibilitat a flor de pell et transporta, més enllà de tota materialitat, cap a un estat eteri, transcendent.

Com a colofó de la visita, i per acabar de posar la pell de gallina, una oració d’Arvo Pärt cantada per un escolà de l’Escolania, un Parenostre. Emocionant. Com per començar a creure en els àngels. Com per començar a creure que els déus ens permetran un món millor.