LA FORÇA AMAGADA D'EMILIA DE TORRES -I-

El dissabte passat, en una densa jornada d'acivitats ciutadanes, es va inaugurar finalment al Museu de Mataró l'esperada exposició d'EmIlia de Torres. Va ser un acte doble, ja que va tenir com a preàmbul una presentació a Can Palauet a càrrec de la comissària de la mostra Raquel Medina, abans d'atravessar la plaça de l'Ajuntament per anar al Museu.

Va haver de fer d'anfitrió i presentar l'acte el regidor d'Habitatge, per incompatibilitat horària de l'Alcalde i del Regidor de Cultura amb altres actes simultanis, i val a dir que se'n va sortir prou airós, tan pel seu saber estar com pel contingut de les seves paraules.

Després de presentar l'Emilia va cedir la paraula a Raquel Medina, que en una breu exposició va explicar les virtuts de la pintora, la dificultat en la datació de les obres i l'organització de l'exposició, en quatre eixos principals: figura, paisatge, natura morta i retrats.

Les darreres paraules les va pronunciar la pròpia Emilia quan el director del Museu, Sr. Marfà, la va obsequiar amb un ram de flors. Tot i que van ser inaudibles, s'entenia molt bé la seva emoció i el seu agraïment.

Va començar aleshores un llarg periple, ja que a les seves dificultats de moviment s'hi afegien totes les parades a què l'obligaven amics i coneguts, desitjosos de saludar-la i felicitar-la. Amb penes i treballs es va arribar finalment a les portes del Museu, on en nom de l'Associació i com a part interessada en el projecte d'aquesta exposició-homenatge, el president, Antoni Luis, li va lliurar també un ram de flors.

Encara van sorgir més antics amics, vinguts expressament per no perdre's l'homenatge, abans de poder entrar finalment al Museu.

L'espectacle a les sales era fantàstic, per l'ambient, per la gentada que les omplia i evidentment per les obres penjades de les seves parets, d'una qualitat, una varietat i una potència expressiva absolutament sorprenents. Costa de creure que una figura tan petita i delicada com la que ens ofereix l'Emilia en aquests moments pugui oferir-nos, al mateix temps, aquesta força amagada que ens explica el títol de la mostra, aquesta valentia en els plantejaments i en els procediments, aquesta perfecció tècnica igual des del primer al darrer dia, i sigui quina sigui la modalitat emprada.

Abans de marxar encara va ser a temps d'arribar l'Alcalde, escapat d'un altre acte, per saludar-la personalment i excusar la seva absència anterior.

No volem acabar sense felicitar en primer lloc l'Emilia, per aquesta exposició, però evidentment per tota la seva trajectòria; a la seva família, que fa anys perseguía aquest homenatge; a tots els amants de la pintura, ja que per fi s'ha materialitzat un vell anhel incomprensiblement ajornat. I, sincerament, als responsables de l'IMAC, que han sabut rectificar a temps, i als responsables i tècnics del Museu, que han aconseguit muntar una gran exposició. Felicitats a tots.