MIQUEL ARNAU EXPOSA A APARELLADORS

Aquest proper divendres, a les 19:30 h, Miquel Arnau inaugura a la nostra sala del Col·legi d'Aparelladors l'exposició DECIPIMUR SPECIE RECTI.

El títol, una frase extreta de l'ARS POETICA d'Horaci que equivaldria més o menys a Enganyats per l'aspecte de la rectitud, o per l'aparença d'allò correcte, i que en sentit més ampli ell interpreta com a "Enganyats per l'aparença de les coses belles", és una mostra del seu treball d'aquest darrer any.

Una de les obres sobre paper de l'exposició

Ell mateix ens descriu d'aquesta manera el sentit de la seva exposició:

Aquesta exposició és el resultat de l'últim any aproximadament. 

Com podreu veure, conflueixen diverses menes de treballs: sobre tela i sobre fusta uso principalment acrílics; i sobre paper, aquarel·la, tinta i tremp de goma. La intenció és de donar a l'espectador un conjunt unitari, però amb tots el matisos i contrapunts que siguin necessaris. Crec que això és essencial perquè el públic frueixi i entri en aquestes pintures. 

Són pintures escassament referencials, encara que al capdavall cadascú hi veurà el que voldrà d'acord amb la pròpia voluntat interpretativa. 

El cert és que, com resa el títol, som enganyats per l'aparença de les coses belles. Abans pensava que la pintura provenia de l'arquitectura, veia com es pintava a l'edat de pedra, dins les cavernes (primers vestigis arquitectònics), més tard els murs, els frontals romànics, les pintures de Giotto en els murs d'Assís, veia com la pintura s'emancipava amb el pas dels segles de les parets dels edificis on era destinada i esdevenia el que se n'ha dit la pintura de cavallet. 

Ara me n'adono, al cap de molts anys -un sempre se n'adona de les coses massa tard-, que el que hi havia entre la pintura i l'arquitectura, ja en el seu origen, era una tensió, una tensió massa forta que va acabar produïnt un tall, una separació, una ruptura definitiva. L'autèntica pintura (això d'autèntica és sempre delicat) va sempre contra l'arquitectura, que procura el bé, fer les coses boniques, confortables i adequades a un ús (això és teoria). La pintura per contra, pertany a l'expressió i aquesta sovint es converteix en lletjor. El dibuix, el tema, la textura d'un quadre de Monet o de Renoir, resulten desagradables en el moment d'originar-se, on les idees estètiques i els cànons de bellesa establerts eren els d'un Cabanel o d'un Bouguerau. Amb el pas del temps la lletjor inicial es torna un nou tipus de bellesa. Més tard, pintors com Emilio Vedova, Alberto Burri, Pierre Soulages ect. causen rebuig, fàstic, però desprès, amb el temps,  una part del públic s'hi va acostumant i ells aconsegueixen imposar un nou tipus de bellesa. 

És en aquest sentit on s'inscriu la meva pintura, en una voluntat d'expressió i de no ser res més que pintura. La teoria de l'art m'interessa moltíssim, la practico, sempre hi dono voltes, però definitivament, davant la tela en blanc, en el moment de pintar no hi ha res, el pintor està sol. Desprès, l'aprovació o el rebuig de la feina feta; aleshores penso, ho faig quan no pinto, un cop s'ha acabat la sessió, en els intervals. Busco entre els quadres allò que es pugui mostrar, medito, dubto, alguna cosa haig de fer. Aquí ho teniu amb totes les seves imperfeccions.

La mostra es podrà veure des del divendres 4 fins al dissabte 26 de juliol, en els horaris habituals d'aquesta sala.

El mateix divendres 4, mitja hora abans de la inauguració, tindrà lloc a El Públic "Un cafè amb...", l'habitual xerrada-col·loqui entre el comunicador Joan Poch i el mateix Miquel Arnau, per apropar-nos a la seva visió de la pintura i enriquir-nos l'exposició amb les seves reflexions.