CLAUSURA DE LA SISENA BIENNAL

Ruth Moran, amb l'obra guanyadora 'Gravitaciones' (Foto: El Tot Mataró)

El proper dimarts 28 de juliol l'Ateneu de la Fundació Iluro tancarà les portes a les 20:30 h, com cada dia, però l'exposició que ha albergat des de l'11 de juny quedarà tancada ja definitivament. 

L'endemà mateix ja comencen les feines de desmuntatge per empaquetar les obres i poder-les tornar als seus autors abans de vacances. Totes menys una, la guanyadora, que quedarà retinguda a l'espera de ser traspassada a l'Ajuntament per a l'acte solemne de donació del Premi a la Ciutat i posterior exhibició pública a l'Espai Torres García, al Tecnocampus de Mataró, juntament amb les altres cinc obres premiades en les edicions anteriors. 

Ha estat un riu de gent la que ha anat passant per les sales de l'Ateneu durant aquest mes i mig d'exhibició. I també molts els comentaris que ha anat despertant, la majoria elogiosos. Us deixem amb el darrer que hem conegut, publicat per Ramon Bassas a la revista Valors del mes de juliol, i també en seu Blog personal.

L’art ha estat sempre un bon camí per explicar el món, de forma més o menys narrativa o abstracta, amb l’ús de signes més o menys compartits o a la recerca de signes nous. Explicar el món, però, ha esdevingut una àrdua i sovint falsa tasca, de manera que -i en això deu consistir la potsmodernitat- ens acontentem en els seus fragments d’impossible reconstrucció. El micro-relat (el paradís de Twitter) tapa amb la seva abundància quantitativa qualsevol rastre de macro-relat que, com dic, viu a l’armari de les sospites. Però una repassada a les obres seleccionades de la 6ª biennal del Premi de Pintura Torres Garcia - Ciutat de Mataró ens revela fins a quin punt la necessitat de relats globals, de narratives del tot, malda per sortir d’aquest armari. Ho fa, a parer meu, explicant-nos la titànica tasca d’ordenar el caos i la necessitat de llenguatge tot just per poder començar. Els treballs d’Èlia Llach, Víctor Solanas, Guerrero Tonda, els dos Miguel Hernández o Jordi Bresolí ho corroboren. Kihong Chung i Mònica Vilert semblen recuperar les tradicions oriental (monista) i platònica (dualista) amb la contundent força de la seva poètica. 

Ruth Moran, però, guanyadora del premi, hi respon amb una lectura un pèl diferent. Sota un immens paper negríssim, hi cus uns petits filaments de vinil dibuixant una mena de topografia que, de lluny, apareix com un cos -una presència, un esdeveniment, una vida- que va obrint-se en la foscor immensa i immesurable. Ruth Moran no pretén explicar el món sinó, probablement, una cosa encara més important i senzilla: indicar aquesta meravella d’imperfeccions perfectes que vivim en un planeta com el nostre, perdut a l’espai. 

Hi ha algunes peces més que voldria citar. La precisa idea de l’hivern que transmet la peça de Miguel Galano, la versió “boirosa” dels quadrants de Rothko que hi veig a Cristophe Olivier Prat, l’excel·lent posició de la ciutat com a horitzó de dos immensos espais blancs en Diego Benéitez o -i aquesta sembla una altra constant- el món fantasmagòric de Gabriela Gallego, Marcel Rubio o Marco Noris. 

El món de la pintura, que enmig de l’auge de disciplines reivindica aquesta convocatòria, té futur. El té com a suport. Hi ajuden els seus límits (espai, materials…), la seva flexibilitat un cop acabades i el temps il·limitat per gaudir-les. Però també el té per la capacitat creativa i la qualitat artística que tanta gent encara és capaç d’abocar-hi.