EL MÓN D’AHIR ... I D’AVUI ?

Em permeto fer una extracció d’una part de l’interessantíssim relat autobiogràfic de l’autor jueu vienès Stefan Zweig que du per títol El món d'ahir, escrit l’any 1942, després d’haver sofert les dues guerres mundials i haver estat perseguit i exiliat. A qui pugui atraure un relat en primera persona de tots aquells cataclismes humans, és del tot recomanable la lectura d’aquesta obra.

Ja sabem que la teoria de que la història és cíclica s’ha difós abastament. I aital teoria no ha fet altra cosa que anar provant amb l’experiència, amb la crua realitat, que els esdeveniments tenen tendència a reproduir-se degut a la tossuderia, no pas de la Història, si no dels homes .

El cas que a mi em porta a fer aquesta translació, ha estat arran del que deia l’autor en explicar l’estat d’ànim de la gent jove en la postguerra un cop acabada la primera contesa l’any 1918 i que em dur a pensar en l’aparició de les avantguardes artístiques en aquella època . Justament fa poc més de dos mesos que es va tancar l’exposició “1914. La vanguardia y la gran guerra" ( Primera Guerra mundial ) que es va poder veure a Madrid, organitzada pel Museu Thyssen i Caja Madrid, on el discurs expositiu et portava a veure, gràcies a les obres exposades, l’estat d’ànim de llurs autors en els períodes de pre-guerra, guerra i postguerra, eufòria nacionalista bèlica, retrat del desastre durant la contesa i la caiguda al pou i la nova creació sortint de zero. En el text que em limito a reproduir sembla que casualment el comissari de la mostra hi hagi trobat una font d’inspiració, sobretot pel que fa a l’època de la postguerra. En llegir-lo, que cadascú n’extregui les seves conclusions. Diu així :

“El món, tothom que tingués els ulls oberts, va veure que havien estat defraudats. Defraudades les mares que havien sacrificat el seus fills, defraudats els soldats que tornaven convertits en pidolaires, defraudats tots aquells que havien adquirit patriòticament bons dels emprèstits de guerra, defraudats aquells que alguna vegada cregueren en les promeses de l’Estat, defraudats tots nosaltres, que havíem sommiat un món nou i millor organitzat. (.....) Res d’estrany hi havia, doncs, en que tota la generació jove mirés exasperada i amb menyspreu els seus pares, que, primer, es deixaren prendre la victòria i, més tard, la pau; que tot ho havien fet malament, que no havien previst res i que s’havien equivocat en tot. No era doncs comprensible que desaparegués qualsevol classe de respecte en la nova generació?
Tota una nova joventut deixava de creure en els seus pares, en els polítics, en els mestres; cada decret , cada proclama de l’Estat, eren llegits amb freda malfiança. La generació de postguerra es va emancipar de sobte, brutalment, de tot el que tenia validesa fins llavors, i va girar l’esquena a tot el que era tradició, resolta a prendre el destí a les seves mans i decantar-lo de tot sentit antic per a llençar-lo impetuosament cap el futur. Havia de començar amb ella un món absolutament nou, un ordre completament diferent en tots els aspectes de la vida; i tot va començar, tanmateix, amb una exasperació desenfrenada. A qui i els qui no eren de la mateixa edat se’ls considerava com a caducs. (.......) A les escoles es van instituir, fidels al model rus, soviets d’alumnes que vigilaven als seus professors; es van arraconar els programes d’estudi, doncs els nens volien aprendre tan sols el que els hi venia de gust. Pel mer plaer de la sublevació, la gent es revelava contra la forma vàlida, fins i tot contra la voluntat de la natura, contra l’eterna polarització dels sexes. Les noies es van fer tallar el cabell fins el punt que, amb els seus pentinats a la “garçon”, era difícil distingir-les dels xicots; els joves, a la vegada, s’afaitaven les barbes i bigotis per semblar més femenins; les manifestacions de la sexualitat invertida arribaren a constituir una moda, no pas per instint, sinó com a protesta contra les formes legals, tradicionals, normals, de l’amor. Cada mode d’expressió de la existència s’escarrassava per fer ostentació radical i revolucionària, i ho feia també, és clar, l’art. La pintura nova declarava caduc tot el que havien creat Rembrandt, Holbein i Velázquez, i inicià els més furiosos experiments cubistes i surrealistes. Arreu fou proscrit tot element comprensible: la melodia en la música, la semblança en el retrat, la comprensibilitat en el llenguatge. Varen quedar suprimits els articles el, la i lo; s’ invertia la construcció sintàctica; s’escrivia amb estil telegràfic, amb interjeccions exaltades, apart de que es condemnava a la brossa tota aquella literatura que no fos activista, és a dir, que no teoritzés sobre qüestions polítiques. La música s’entestava a buscar una tonalitat nova i dividia els compassos; l’arquitectura capgirava les cases, traient el de dins a fora; en el ball desaparegué el vals a favor de figures cubanes i negres; la moda inventava, amb forta accentuació del nu, absurds cada cop diferents; en el teatre es representava Hamlet vestit de frac i s’assajava un dramatisme explosiu. Va començar una època d’experiments esbojarrats en totes les matèries, que pretenien superar en un salt tot el que havia existit, el que s’havia anat formant i realitzant naturalment . Quan més jove era un individu, quan menys havia après, tan més gratament impressionava mercès a la manca de lligams amb tot el tradicional; per fi es donava corda lliure, triomfalment, a la gran venjança de la joventut contra el món dels nostres pares!
Però no hi va haver en tot aquest carnaval salvatge cap espectacle tan tragicòmic com el que van oferir molts intel·lectuals de la generació dels grans que, per por de quedar-se al marge i ser considerats “inactuals” es maquillaven desesperats a tota pressa per donar la sensació d’un salvatgisme artificial, tractant d’arrossegar-se amb pas maldestre i inclús carranquejant pels desviaments més flagrants. Honrats, valents acadèmics ja canosos, pintaven al damunt de les seves natures mortes, quan ja havien esdevinguts invencibles, figures amb cubs i quadrats simbòlics, perquè els jurats joves ( per tot arreu regnaven llavors els joves, i quan més joves millor) relegaven la resta de quadres, per “classicistes”, de les galeries als dipòsits. (.....) Per tot arreu els vells corrien neguitosos darrera l'última moda; de cop, no hi havia altra ambició que la de ser jove i la d'inventar amb tot seguit, quan l’orientació d’ahir era encara actual, una altra de més actual, més radical, mai vista .....
Tot el que era extravagant i defugia cap fiscalització , vivia moments d’apogeu .... Hi havia una demanda afamada de tot el que prometia tensions extremes, més enllà de les conegudes fins llavors mateix ..... Però no voldria que aquell temps caòtic hagués faltat en la meva vida ni en el desenvolupament de l’art . (....) Fins i tot quan les seves exageracions ens sacsejaven, no deixàvem de comprendre que no ens assistia el dret de censurar-les o rebutjar-les amb supèrbia, perquè, en el fons, la nova joventut tractava de refer –encara que massa exaltada, massa impacient– el que la nostra generació va desatendre ..... Havíem fracassat en la lluita en pro de la llibertat espiritual, per un excessiu amor a llibertat i independència personals."

(D'El món d'ahir, d’Estefan Zweig)

Antoni Luis