VIATGE DE SETMANA SANTA A PARÍS

(Al Trocadero. Foto: Jaume Cot)

Seguint el costum iniciat ara fa tres anys de fer un viatge cultural els primers dies de Setmana Santa (recordeu: Horta de Sant Joan-Alcañiz, Madrid, Roma i ara París), alguns socis afortunats han pogut passejar-se fa uns dies per la capital francesa, els seus momuments, els seus museus, els seus restaurants...

En Jaume Cot ens fa arribar algunes fotografies del viatge, per a enveja de la resta de socis que ens hem quedat a casa remullant-nos, i l'Antoni Luis ens envia també les seves impressions sobre el que han tingut la fortuna de veure.

(L'Orangérie. Foto: Jaume Cot)

Farem una barreja de les dues informacions rebudes, encara que una correspondria a l'etiqueta d'Informació general i l'altra a la de Tribuna del soci i així ens sortirà un article d'opinió molt ben il·lustrat:

UNA ESTADA A PARÍS

Niké ens esperava al capdamunt de les escales, amb les seves ales obertes, la roba mullada, mig pas endavant, sense poder desenganxar-se de la proa de la nau de pedra on està ancorada.
La Victòria de Samotràcia és una de les millors escultures que poden donar-te la benvinguda en el moment d’anar a visitar les estances immenses del Museu del Louvre, just abans de traspassar la porta que et du cap a les sales on hi ha la pinacoteca dels mestres italians i que ja posen a prova la teva sensibilitat amb uns magnífics frescos de Boticelli, amb aquelles figures femenines tan estilitzades i modernes que han esdevinguts icones.

Era la quarta vegada que visitava París i mai havia volgut visitar el Louvre, doncs no entrava, per principis, en els meus plans, fer una visita accelerada d’un parell d’hores, que és a vegades tot el temps que et deixen quan vas acompanyat d’una bona colla o vas al compàs que et marca una agència.
En programar la darrera excursió vàrem poder preveure un dia sencer per visitar el famós museu i, en aquesta ocasió, no deixàrem que se’ns escapés l’ocasió.
L’objectiu no era pas una fita impossible, la de recórrer tot l’edifici, si no “tan sols” visitar la pinacoteca. Una missió de la que tampoc en vàrem sortir massa reeixits, però que en tot cas em permet recomanar sense cap mena de dubte la seva visita. El contingut de la col·lecció és un tresor i moltes de les seves joies mereixen una contemplació extra, de manera que no pot ser admirar tanta obra d’art junta en una sola jornada, apart de que pot resultar una tasca esgotadora, doncs arriba un moment que també has de dir prou, tal és l’angoixa que et pot aclaparar si deixes de fer una pausa assenyada. L’ emoció estètica és forta i sembla que no et deixi parar a mida que vas avançant en la visita. Es aconsellable doncs disposar alguns moments de relax i deixar per una altra ocasió el que no s’hagi pogut veure en la primera visita. L’aglomeració de visitants, normal en aquest museu, també contribueix a la sensació d’esgotament o, millor dit, d’atabalament. Millor una pausa de tant en tant i seguir.
Abans de marxar, quan els vigilants comencen el pressing per esbandir el personal, un darrer adéu a la Niké, una bona repassada a tan magnífica figura, que tot i la pàtina dels seus 2200 anys, té una vivor, una presència, que cap fotografia pot captar com la mirada en directe, en present . L’enregistrament en la memòria (no pas la de l’ordinador, si no la nostra) hi fa la resta.

(El Centre Pompidou. Foto: Jaume Cot)

El darrer dia de l’estada a la capital de França, alguns el dedicàrem a visitar el centre Pompidou d’art contemporani. No hi anava massa convençut, tot sigui dit . Però com que el temps disponible obligava a establir prioritats, no vaig tenir dubtes en voler veure abans que altra cosa el fons d’art contemporani de la casa. Magnífic. Hi són tots i molt ben representats. Tots els grans noms de l’art modern i contemporani fins arribar quasi bé els nostres dies figuren en el catàleg immens del centre.

No puc, per impossible, anar fent una relació de la visita d’un espai tan gran i atapeït com aquell, però sí que vull fer esment d’un detall que em va arribar a l’ànima, ja que com a membres de Sant Lluc de Mataró i com a mataronins ens interessa: dues vitrines senceres amb diverses peces de Torres García, entre les que hi havia joguines artesanals fetes de la seva mà (tipus trencaclosques) i varies portades de la mítica revista “El Removedor”, a més d’una narració sobre la seva estada a la ciutat dels gratacels .

No es tracta de la magnificència de les obres, atès l’immensa producció del mestre, però, més que res, és molt significativa la seva presència ben argumentada enmig de les avantguardes europees de les primeres dècades del segle XX, justament en aquell París on s’hi produïa aquesta concurrència d’artistes innovadors.
Aquesta troballa va representar el colofó ideal, la cirereta, per coronar la penúltima marató museística a la capital del Sena.

Antoni Luis Planas