VIATGE A BILBAO (I)

Des dels inicis hem intentat que aquest Blog, a més d'informar, sigués un instrument de comunicació entre els socis. També demanàvem col·laboracions vostres per publicar, tema en el que no ens n'hem sortit massa airosos. Avui us oferim el relat que l'Antoni Luis ha fet de l'anada a Bilbao, la setmana passada, i que degut a la seva extensió dossificarem, com el mateix viatge, en vàries etapes. Aquí teniu la primera (Les fotos que l'il·lustren son de Jaume Cot I Dolors Juvinyà):


Dissabte ben de matí  una trentena de persones engrescades, però endormiscades encara, pugem al bus a la Plaça de les Tereses i enfilem ruta cap a Bilbao, sense massa ganes de contemplar el paisatge doncs encara no hi prou claror per distreure’s contemplant panoràmiques. El túnel de Parpers, en sentit Vallès, està tancat per obres i ens hem de desviar per la collada, amb el que més d’un s’ha d’asseure fort a la butaca, doncs aquelles corbes fan girar el cap com una baldufa. El viatge de pujada no té massa per explicar llevat de quan comencem  a transitar per les terres de la Rioja, on el paisatge de sobte es tenyeix amb extensió i varietat amb els colors de les vinyes, una autèntica simfonia que de tant en tant, quan el sol decideix treure el nas, esclata en unes notes brillants, fruit del contrallum sobre les fulles rovellades i marcides dels innombrables ceps, que s’estenen per valls i turons fins on dóna la vista. Un espectacle per a plantar-hi el cavallet i no anar-se’n sense un Rothko inspirat en les catifes rogenques, grogues i verdes dels conreus d’aquella terra de vi.

Una parada tècnica per dinar quan ja som a pocs quilòmetres del destí ens recorda que ja estem al país basc, doncs el menjar és abundós i de qualitat per un preu assequible i, amés, ho fem en companyia de tot un destacament de l’Ertzaintza . Encara estem però dins la part alabesa que més s’assembla a la propera Rioja. D’ara en endavant anirem descobrint l’autèntic paisatge del Nord , cims importants ben poblats de pins envoltant verds prats i fondalades amb terres de conreus i pastures on el bestiar sembla viure-hi d’allò més bé. Les cases típiques del país, amb les seves riostes i bons basaments de pedra, escampades ací i allà acaben de fer més bonic el pessebre i les exclamacions d’admiració són la música de fons del personal de l’excursió. D’aquesta manera el camí fins a Bilbao se’ns fa més plaent i curt i la capital se’ns apareix davant nostre encara amb una bona llum de tarda. A l’hotel on fem estada (magnífic per cert) ja ens hi esperen i tenim el temps per a enregistrar-nos, desfer maletes i sortir tot seguit a peu cap el museu Guggenheim, transitant per les principals vies de l’eixample de la nova Bilbao, a la qui han rentat la cara i tret  la pols grisosa que impregnava les façanes i els pulmons dels habitants que no tenien segona residència. La mobilitat per les avingudes és prou fluida, doncs la circulació rodada no és tan opressiva ni estressant com la de Barcelona. Al cap d’un quart d’hora escàs de camí apareix l’immens espai on està ubicat el Guggenheim.

On era l’antic moll dels anglesos a la ria de Bilbao ara s’hi aixeca imponent aquesta arquitectura amb pell de titani, obra de Frank O. Gerhy, amb funcions d’edifici-museu, però amb totes les traces d’escultura singular. Tot l’entorn ha estat sanejat, les cases velles i antigues naus, ponts grues i maquinaria d’estibar es van desmuntar i enrunar per deixar lloc a aquesta instal·lació que queda enfrontada a la Universitat de Deusto amb la seva aparença classicista. El sol de la tarda , els edificis de l’entorn i les escultures  monumentals de l’exterior queden  reflectits a la pell de la colossal arquitectura que, a la vegada, s’emmiralla en un estany artificial i en la ria que li passa pel costat, ara amb les aigües someres ben netes, no pas com el riu brut d’una conca minera.

Mentre esperem el torn per entrar al museu a l’hora convinguda per a tot el grup, aprofitem l’avinentesa per a gaudir d’aquest espectacle visual i estètic que consisteix en anar repassant les diverses formes dels volums que conformen exteriorment aquest monument i descobrir també les obres d’art que s’han instal·lat de forma definitiva en el seu exterior : el gegantí gos Puppy ( 12 m ) de Jeff Koons ( ex de la Cicciolina ) folrat de plantes i flors, les 7 Tulipes del mateix escultor fetes amb titani de diversos colors, l’aranya Mamà de l’artista francesa Louise Bourgeois, que s’ha constituït en una peça emblemàtica d’excepcional factura.

Un cop tenim via lliure per accedir a l’interior del museu ens quedem bocabadats amb les magnituds i l’elegància de l’atri des d’on es pot anar accedint a les diferents sales i plantes de l’edifici. En aquest indret hi havia una intensa activitat de personal i tècnics amb càmeres i equips de so que n’estaven preparant alguna, una sorpresa de la que tots els visitants vàrem gaudir – i no és cap exageració – extasiats al cap d’una estona, quan ja estàvem voltant mentre veiem les escultures de l’exposició temporal Brancusi-Serra amés de les instal·lacions fixes i el magnífic fons d’art del museu. Gràcies a les audioguies de les que ens vàrem proveir, poguérem contextualitzar algunes de les peces més significatives.

(PODEU VEURE AQUÏ UNA ÀMPLIA PRESENTACIÓ DEL MUSEU AQUÍ)

Depenent de la sensibilitat i gustos de cadascú els comentaris es decantaven més a favor d’un o altre artista enfrontat, com va ser el cas de la comparança entre el romanès Constantin Brancusi (Hobita , Romania, 1876 – París, França, 1957) i el nord-americà Richard Serra (San Francisco, EE.UU., 1939), que tot i les dissemblances aparents, apart de la diferència generacional i localista, coincideixen conceptualment en la seva tendència cap a la simplificació i l’abstracció, si bé les seves obres contraposades denoten un contrast molt fort, fruit de les diferents sensibilitats a l’hora d’expressar-se. 

(Visitar el sitio web)

Brancusi estilitza fins el límit aquelles poques línies que encerclen un volum o un cos, el poleix, el fa tàctil, complet i ambigu a la vegada arribant a una simplicitat quasi bé mística, que tal vegada no busca però que troba. Serra també fa ús del minimalisme però és megalòman amb els volums. Sobri amb les formes, utilitza grans planxes d’acer o de plom sàviament texturitzades en la seva pell, que li confereixen ensems la categoria d’obres escultòriques i pictòriques, ja que les superfícies generalment planes de les planxes podrien ser llenços que es recolzen uns amb altres. De tots dos artistes hi havia obra coneguda pels afeccionats com poden ser El Petó i Ocell de Brancusi i La matèria del temps (instal·lació fixa) i Castell de naips de Richard Serra, per fer esment de peces que han tingut ressò en la història de l’art d’aquest període de temps que hi ha entre ambdós autors.

I, de manera inesperada, ens va arribar la sorpresa que els responsables del museu estaven preparant amb tant d’afany. Des de diverses sales del Guggenheim quatre corals diferents amb veus procedents d’arreu de l’estat (en principi semblaven un grup nombrós de visitants un xic sorollosos acompanyats per un guia) comencen a interpretar a capella una magnífica partitura que ressona corprenedora i embolcallant per parets, sostres i peces exposades. No ho podria assegurar però la melodia m’ha fet pensar en una adaptació per a veus que el compositor Samuel Barber va fer del seu Adagio per a cordes convertint-lo en la música sacra d’un Agnus Dei que, escoltat així en viu i a quatre passes d’on érem, feia posar la pell de gallina. Els cors (cadascun en alguna de les sales) actuaven davant d’un monitor de televisió per on veien la imatge d’un director que manava les quatre formacions alhora. A la vegada una càmera anava transmeten la imatge d’aquests cors als qui el director dirigia des de l’espaiós hall o atri de la planta baixa del museu on s’escoltava el conjunt de totes les veus. Les veus afinades i ben conjuntades amb una polifonia excelsa feien viure una experiència que poques vegades tenim oportunitat de gaudir. Aquest espectacle es va anar repetint durant la interpretació de diverses peces corals amb intervals de temps entre cada actuació. Donava temps entretant d’anar visitant altres sales i gaudint d’allò més amb el fons d’art procedent d’una selecció d’abstracció pictòrica procedent de les col·leccions del Guggenheim. 


(PODEU VEURE UNA DEMOSTRACIÓ DEL ERIC WHITACRE VIRTUAL CHOIR EN AQUEST VÍDEO, PER FER-VOS UNA IDEA DE LA SEVA MAGNITUD)




Embadalits amb aquest bombardeig d’art i la música que anàvem escoltant, fèiem via cap a l’atri on, des dels balcons de les passeres que connecten les diverses sales de les plantes superiors i que permeten la vista zenital del nivell zero, hi havia la moguda principal d’aquest concert-espectacle. Arribats a baix i encabint-nos com vam poder amb el públic que ja hi era feia estona, vam poder veure la conclusió d’aquesta magnífica representació coral que va resultar ser un muntatge simultani d’uns cors en directe i 2500 veus virtuals de 50 països que dirigides i seleccionades pel mateix mestre interpretaven un mateix fragment que en la penúltima cantada van sumar-se, amb un resultat espectacular, que gràcies a una bona acústica, vibrava per la megafonia del museu i també en les nostres ànimes. Finalment l’apoteosi va venir de les colles corals disseminades que, concentrant-se en l’atri i amb acompanyament musical de violí i piano, van actuar plegades per a tots els assistents. La ovació va ser llarga, emotiva i del tot merescuda. Renoi, quina visita al Guggenheim!

"Tall tree and eye", d'Anish Kapoor, formada per 80 esferes-miralls que  retenen la imatge fugissera de la realitat exterior, del temps efímer, del present caduc...

Després d’aquest faust concert el grup ja anava esmolant les dents preparant-se per un sopar de disseny al Bistró del Guggenheim de reconeguda fama. Aquí, els que estem acostumats a les menges casolanes, veiem amb escepticisme un estrany menú en el que hi va haver divergència de criteris. Això sí estàvem instal·lats en un menjador amb vistes a la ria de Bilbao des de la primera planta del museu que feia molt agradable l’estada.

Passejant tranquil·lament a peu fins l’hotel en una nit agradable, quasi bé ningú va demorar la seva tornada, doncs, havent matinat i amb el carregós viatge des de casa , enyoràvem descansar, ja que l’endemà tocaven diana ben d’hora per poder ser puntuals a la nostra següent cita artística : la gran exposició d’Antonio López, l’artista manxec de Tomelloso (1936), Ciudad Real. 


(...CONTINUARÀ)