BILL VIOLA AL GRAND PALAIS DE PARÍS

El Grand Palais de París es rendeix a la poesia electrònica i digital del gran gurú del videoart i pintor de la intimitat, Bill Viola (Nova York, 1951), que fa més de 40 anys que explora de manera gairebé mística temes tan universals com la vida, la mort i la relació del temps i l'espai, amb la primera gran retrospectiva dedicada al nord-americà a França.

L'exposició es va inaugurar aquest dimecres i es podrà veure fins al 21 de juliol.

No és habitual que les galeries nacionals consagrin en vida a un artista. A més és el primer cop que es fa amb el videoart, una disciplina amb la que Viola s'acosta a la pintura en moviment. Només es demana un requisit per gaudir plenament d'aquesta experiència hipnòtica: prendre's el seu temps.

Fotograma de "El Diluvi"

“Els éssers humans són criatures increïbles. Podem entendre coses de formes múltiples, entenem que les nostres vides són curtes, de vegades massa”, reflexionava Viola en la presentació de l'exposició. 

Bill Viola durant la presentació

La mostra la resumeix com “una mena de viatge a través de la vida amb el coneixement que no som eterns”. La humanitat, senyala, es compon de tres vessants: els que estan per néixer, els que ens han deixat, tots dos eterns, i els que estem com suspesos entre els dos, els vius. “El temps és el que fa possible la meva vida”.

"Fire woman", un dels vídeos més famosos de Viola

Domina en la seva obra l'obsessió per l'aigua, que recorre el gruix de les vint peces, d'entre 7 i 35 minuts, i 30 pantalles que conformen la retrospectiva. 

"L'ascenssió de Tristan",

adaptació de Peter Sellars del

"Tristan i Isolda" de Wagner.

Viola va deixar de témer la mort als sis anys, quan gairebé va morir ofegat en caure a un llac. Lluny d'un trauma, guarda d'aquella experiència un record de bellesa absoluta sota l'aigua, en estat de levitació. Est troba així el seu ressò en moltes de les seves creacions, des de la primera que rescata la mostra, la famosa The reflecting pool (1977-79), fins al seu últim treball, The Dreamers (2013), repartit en set pantalles que retraten a set cossos immersos per complet, com entre dos mons, i evoquen la fluïdesa en la vida.

Fotograma de "The Dreamers"

Per no contaminar aquest viatge sensorial amb informació innecessària s'ha cuidat especialment una escenografia depurada. Pantalles suspeses que suren a les fosques sales, marcs de fotografia que tanquen imatges a càmera lenta o creacions projectades directament en la paret deixen tot el protagonisme a la imatge i el so. “És realment màgic el que hem fet”, assenyala Kira Perov, l'esposa de Viola i comissària de la mostra al costat de Jérôme Neutres. "A mesura que hem construït l'espectacle, hem escoltat les peces”.

En aquest vídeo promocional podreu veure, consecutivament, presentacions  de les diverses "obres" que s'exposen: