ALBERTO I ANA

L'Alberto Romero i l'Ana Garcia maxen demà cap a Àvila. No és un viatge de plaer, encara que el fan amb tota la il·lusió possible; no és un viatge d'estudis, encara que segur que n'aprendran molt; no és tampoc un viatge de negocis, encara que tant de bo els en surti algun. Van a inaugurar una exposició.

"Quién me iba a decir cuando abrí por primera vez un catálogo de Antonio López y el realismo Madrileño que años después una obra mía compartiría paredes con tantos maestros". (Alberto Romero)

Exposar, en aquests moments, ja és com un miracle; exposar en parella -amb la parella- és gairebé impensable; que els cridin els mestres per exposar amb ells ja és inimaginable. Però si els mestres són Antonio López, María Moreno, José Mezquita, Carmen Laffón, Guillermo Pérez Villalta, per citar-ne només alguns, i els criden per compartir paret en una exposició conjunta de mestres i alumnes, això ja deu ser per a ells com tocar el cel amb les mans. O amb els pinzells!

"Regalazo de exposición!" (Ana García)

El cartell potser no crida massa l'atenció, composat gairebé en blanc i negre  sobre una foto gairebé en color. Un tap de tub de pintura blanca, restes de pintura a la rosca, i només la puresa del blanc titani en mig del negre del plàstic. Tot el protagonisme queda per l'enorme -en qualitat- llista de participants.

Un tap de tub que sembla una peça mecànica, una roda dentada que assegura el perfecte engranatge entre la saviesa de l'experiència i l'energia dels aprenents. Un aprenents que ja han deixat de ser-ho fa temps, demostrant que han aprofitat perfectament els coneixements i la sensibilitat dels mestres, i que el sistema de transmissió entre ells i els alumnes ha funcionat a la perfecció.

Llàstima que no la portin cap aquí, l'exposició. Llàstima que Àvila quedi tan lluny.

Surt de l'ànima desitjar molta sort a l'Ana i a l'Alberto. Però no seria del tot just. La sort es desitja als qui van poc preparats a un examen. A ells els desitgem, simplement, justícia. Gaudiu de l'experiència!