La productora Clack ens ha fet arribar el vídeo que ha editat d'aquesta xerrada, gravada poc abans de la inauguració de l'exposició al Col·legi d'Aparelladors.
Per completar aquestes explicacions i les que ell mateix va exposar a la presentació de l'exposició, reproduïm un extens escrit que ens va fer arribar per entendre millor el seu món interior:
NOSTÀLGIES
Moltes són les nostàlgies, els viatges al record, que arriben a partir de la nostra maduresa vital. L'incertesa del futur, sembla difuminar-se per tal de deixar pas als amples territoris del passat. Vers aquest passat, majoritàriament idealitzat, ens dirigim en un Nostos, “tornar”, no exent de “dolor”, Algos, en quant a que allò que va ser, sabem i constatem, no tornarà a ser mai més. Aquests viatges de retorn, idíl.lics i selectius pertanyen potser a mecanismes prou practicats per tothom, ontològics trajectes que cadascú decideix individualment, però, tanmateix, existeixen nostàlgies potser més universals, reflexions ètiques, filosòfiques, inclús espirituals que pertoquen en profunditat als aforaments més sensibles de l'ésser humà. La més important de les meves nostàlgies existencials, la que més em pesa, és la nostàlgia de plenitud i aquesta ve donada per sentir-me, segurament com tots nosaltres, un ésser incomplet, fràgil, efímer, caduc e infeliç.
La creativitat, es manifesta, en el seu ample espectre de possibilitats, com una vessant terapèutica vers aquestes fragilitats, la més fràgil la finitud de l'existència, en grans paraules, la mort. Així els homes, hem creat constantment espais de refugi de “papier maché”, cartó-pedra, enganys súbtils, com El Jardí de Gilgamesh, o la Utopía, segons Thomas More, tanmateix per Evémerus, l'Illa de l'Inscripció Sacra. Hesiode en els seus mites ens il.lustra i dirigeix en el mateix sentit, obsesivament cap a aquestes dimensions, llegendes, narratives oníriques de felicitat, per no ampliar l'espectre a dimensions no menys vàlides com les platòniques on es preconitzen estats idíl.lics , tanmateix a l'àmbit de les teològiques en quant a la defensa des de les religions de paradisos i regnes celestials on l´ésser gaudeix del descans etern, si el mereix, clar. Totes aquestes Arcàdies, terres de felicitat, simplicitat i pau, són les aspiracions humanes, la resolució teòrica i conceptual d'aquesta nostàlgia magna que tant em preocupa.
Res de tot això és nou i de fet jo solament he pintat les meves particulars Arcàdies, crec que ha estat un tema obsessiu, l´únic tema, territoris de pau, d'esperança, paradisos ideals, llocs on dipositar l'ànima cansada, fugides ontològiques mitjançant viatges que han d'alliberar-me... Sempre he gestionat així les meves preocupacions existencials, pintant buscant la meva pau, lluny de filosofies complexes, buscant una felicitat de l'intimitat, de camí potser poètic, res més.
Amb aquesta sèrie de pintures inèdites sota el títol de Nostàlgies, presentada per la reconeguda Associació Sant Lluc per l'Art Mataró, a la Sala d'Exposicions del Col.legi d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona, Delegació Maresme, m'endinso novament i plàsticament en aquesta reincident necessitat de superació del dol que em produeix la temporalitat i la finitud de les coses, dol, també s'ha de dir, pal.liat quan sóc conscient de viure intensament el present, l'únic espai temporal que té certesa.
Com pintor i amb les meves iconografíes, torno a l'Ítaca dels origens a l'encantament, a l'idealiatzació de l'absent, a l'enigmàtica distància que separa l'ahir de l'avui. Extraordinàries, en definitiva, possibilitats de creació de mons ideals, sublimitats psíquiques que no son altra cosa que un gran NO a un món intolerable, doncs aquesta por als límits, es fa més intensa en un món insensible i deshumanitzat, on aquests que vivim en l'utopía, en el refugi anímic, aquests pobres, però dignes “obrers de les emocions”, ens sentim veritablement sols davant tanta ignorància, tant refugi en el “tenir”, que no pas en l'ésser.
Per aixó pinto heroicament les meves iconografies, i dic heroicament perquè el faig endinsat en la més profunda solitud i silenci, lluitant incansablement contra un “mal de segle” que majoritariament mira als artistes com estrangers, fora del sistema opressiu , perillosos individus questionadors de l'univers, bojos que intenten posar ordre al caos.
Les meves pintures,resulten un punt de trobada estrany entre éssers i objectes, trobada en un món èpic que sembla simple però que és profundament complex, refugi en l'infinit, tornada a casa, tornada a l'ésser, a l´ésser petit i primigeni, al nen capaç d'acolorir el cel amb colors impossibles, a gaudir intensament dibuixant amb el dit als vidres de la finestra refugiat de la pluja, tornada a l'adolescent que descobreix la seva meravellosa sexualitat.
Els meus actors, són símbols, res més. Esperits humans amb forma d'ocells que volant descobreixen infinits misteris, ocells- homes fugits dels lligams terrenals que es dirigeixen cap a la somniada transcendència, potser les migracions instintives cap a la felicitat del sud quan al nord cau la fredor glacial. La migració de la mística sufí de l'ignorància cap al coneixement.
Ciutats, la ciutat-món, la ciutat-univers, lloc on homes i màquines comparteixen esclavitud, esclavitud que s'atura quan la ciutat dorm, ciutats adormides i allunyades del patiment mentre que dormen, sota la lluna, que és mare universal, plenitud, senyora del cel, necessari poder femení, símbol del món anímic, naixement i mort en els seus cicles.
Vaixells, associats a l'idea del viatge, el viatge de trànsit, per totes les mars possibles, potser la navegació definitiva, l'últim viatge, tanmateix el viatge de tornada, el viatge de tornada a casa, a Ítaca com Odisseu.
I els meus admirats Ichthys, peixos, els tan espirituals peixos de la mística cristiana oriental, els peixos de Sant Aberci, nascuts de l'aigua, l'aigua regeneradora, els vitals peixos, símbols de la necessària força espiritual.
I els gats, que han estat sempre estimats companys del meu viatge, gats totèmics, enigmàtics, observadors passius de l'univers, alienes presències animals que en el refugi d'aquestes nits estel.lades de les meves pintures, ben podrien substituir a un home amb vergonya de participar en aquesta obra escènica, aquest ditirambe tràgic,... l'home ha perdut l'autoritat moral, per tant, a les meves pintures té prohibida la seva presència.
Nostàlgies per una plenitud, pau i felicitat, que haurà de venir, ...diuen.
Dic jo, .., haurem de continuar treballant incansablement per guanyar-la.
Rafael Romero
Artista Plàstic. Doctor en Belles Arts. Professor de la Universitat de Barcelona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada