Mitjançant el ciment i el quitrà, he pogut expressar tot el que em remou per dins, sentiments i desitjos de gran força i subtilesa, termes que poden semblar contraposats, però que en l’execució resulten elements indissociables.
Les obres demanen una mirada lenta, tranquil·la i sense angoixes, per enriquir-se amb els seus detalls i per capbussar-se en una experiència artística de pura suggestió i evocació
Plasmat en murs lleugers
Als anys cinquanta Jackson Pollock i seixanta anys després Núria Guinovart es troben d'acord en el fet que expressar-se potser també és una acció plàstica. No cal ser reproductor emocionat del que veiem si el nostre cos, ell mateix, ja no s'ha d'amagar de res i pot ser el motor dinàmic de la representació d'uns sentiments que ja no cal conservar ni guardar secrets per evitar incomoditats. Aquest nou tipus de representació també és art. Ho és perquè és expressió subjectiva no del que creiem o sabem sinó del que sentim, ens commou i emociona de la realitat, del món en què vivim. La brutalitat dels fets socials, ja no ens són massa decisius, encara que ens hagin generat el nostre desfici, perquè no són capaços de proporcionar-nos el que necessitem: un sadollament sentit, sensual i mental ensems. Però sí que ens calen els seus productes, allò que és i de què està fet el cada dia; perquè, com succeeix amb la realitat del mateix món, és mercès al que hi ha i ens envolta que ens atrevim a cercar la nostra mida i correspondència amb l'entorn. Cadascú ho fa amb els mitjans que troba més afins a la seva identitat.
La Núria s'ha trobat que és el ciment industrial —aquell mateix que serveix per cohesionar els elements separats— el que és més apte per plasmar-hi el que li bull —ves a saber per què— pel pit, les entranyes, el cap i la boca. El ciment Portland, o altres variants de la modernitat, que s'usa per endurir i separar l'heterogeneïtat de les coses, a la seva sensibilitat artística li serveix per sentir-se completament lligada i identificada amb el que hi esgarrapa, fendeix, hi crida com el feble guix ho fa a la paret, però que, pel fet de ser plasmat per una mà viva, roman delator i inesborrable.
Les plaques de ciment —del gruix gairebé d'un full de paper i amb el suport de l'imponderable porexpan— amb el seu àcrom color que ofereixen a l'artista el mural necessari per fer-hi constar intencions, neguits, vacil·lacions, fermeses, conviccions i sobretot, sensibilitat. El clivellat que un cert tractament volgut presenta la cimentació suport és ja, si l'artista el fa seu, ho vol i ho recerca, expressió de sentiments, intencions i memòria. Només calen incisions, fendeixs, també instintivament i intencionadament dirigits, perquè l'obra iniciï el seu discurs silenciós i commogui.
És el rol propi de l’art.
ARNAU PUIG. Filòsof i crític d'art
Maig de 2009
