L’anual
“Col·lectiva x6” busca mostrar a sis artistes vinculats activament a
l’Associació Sant Lluc per l’Art Mataró. Tots ells, comparteixen una mateixa
passió i les mateixes ganes de treballar i gaudir de la pintura, l’escultura,
el gravat, la fotografia o la il·lustració.
Per casualitat, o potser per causalitat, un dia vaig fer una fotografia desenfocada que, en observar-la i enlloc de desestimar-la, em va motivar a fer-ne d’altres, fins a arriscar-me a fer aquesta exposició. Durant el procés d’experimentació he sentit un punt d’unió entre la pintura i la fotografia, fet que ha estat, per mi, una bona descoberta i font de satisfacció.
Espero sigui del vostre interès. Moltes gràcies per la vostra presència.
Carles Cuscó. 2024
https://www.culturamataro.cat/agenda-cultura/carles-cusco-mirades-desenfocades
“Era jo un nen privilegiat a la Barcelona de la meva infància, quan des casa meva, allà a la llunyania, apuntant-me a una finestra, veia passar els vaixells amb els seus deixants de fum i el so de les seves sirenes. Després, com el teló que cau en el teatre sentenciant la fi d’una funció, van construir edificis enfront d’aquesta finestra, tapant la meva visió i censurant les meves aspiracions. Vaig deixar llavors de veure aquells animals fantàstics de pavellons diversos i retòriques impossibles. En l’imaginari d’un nen, aquelles misterioses naus de ferro, prodigiosament flotants, que es desplaçaven per l’aigua lenta i majestuosament, eren convertides en éssers d’ontologies diverses, capaces de dirigir-me a un món que per mi només existia en els llibres il·lustrats. Quan un privilegi desapareix, cal buscar-lo novament, i així sempre que vaig poder, vaig treure el cap a qualsevol litoral en el qual es produís aquesta estranya fenomenologia dels ferros que suren sota diverses banderes, sabors, olors i músiques subtils. Palimpsestos en definitiva pintats, escrits i reblats des de llengües, dialectes i signes suggeridors que no poden faltar en aquesta obsessiva predisposició d’observar i relatar que tenim els pintors.
Així vaig poder, en diferents viatges, translacions emocionals, incloure en la meva agenda fites, instantànies imprescindibles, postals cosides a l’ànima, vaixells que esperen en la Mar de Màrmara el pas del Bòsfor cap a la Mar Negra, uns altres creuant l’Estret de Gibraltar unint dos continents, tal vegada aquests gegants negres i vermells que travessen la Mar Groga amb inscripcions en ciríl·lic o tagal, tant se val, l’important és l’ensomni, escoltar l’ànima. Embriaguesa estètica, diria Stendhal.
Els vaixells recullen en la seva idiosincràsia una narrativa del món i la pertinença de l’home a aquest. Entre un vaixell senegalès carregat de fusta de teca; un costa-riqueny, la dolça mercaderia del qual són pinyes tropicals i un maltés carregat de naftalina, s’estableixen els límits del món i la complexitat d’aquest. Però. en tot cas, i malgrat les grans diferències culturals i lingüístiques, en aquest ferro que flota, hi ha un port de sortida i un altre de destinació, com en la línia de la nostra fràgil i efímera existència”.
Rafael Romero. 2024
https://www.culturamataro.cat/agenda-cultura/nauta-quan-el-ferro-flota-rafael-romero
L'origen i l'experiència, així com la sensibilitat i el respecte per la natura, marquen tot el recorregut d'aquesta exposició. Els sentiments i les emocions van resseguint el camí de la mateixa durant tota la seva trajectòria, fent-se tangible a través de les diferents temàtiques.
Dels cels primerencs als reflexos a l'aigua, dels horitzons oberts a la plasmació de sentiments i emocions pròpiament dit, passant pels paisatges boirosos per retornar novament a les aigües en la seva expressió més abstracta.
Cada una de les obres passa de la vibració a la tela transitant per un cúmul de sentiments contradictoris i oposats fins a la definitiva plasmació.
Us convido a fer que en el silenci de l'observació us deixeu anar i interaccioneu amb les meves obres per tal que la vostra imaginació pugui viatjar lliurement des d’allò més superficial fins a allò més profund.
Àngela Bartoli. 2024
https://www.culturamataro.cat/agenda-cultura/angela-bartoli-transitant-per-les-emocions
Ernest Borràs i Berta Julibert són igual a tot el que representa la
serenitat, dolçor, silenci, eternitat i amor d’un bosc.
Borràs,
afinador de pianos de professió, explica a les seves Memòries biogràfiques:
esbossos de la meva vida que, descendint de la muntanya del Teide va
decidir bolcar-se a les arts plàstiques.
Amb
Berta Julibert, ceramista, com a companya inseparable van convertir la seva
llar, Casaviva, a Dosrius, en un bosc d’escultures on el somni, la música i el
pensament es barregen amb les branques, fulles i sorra del Maresme.
Des de
l’Associació Sant Lluc per l’Art hem cregut oportú i imprescindible reconèixer
i reviure el món més íntim d’Ernest Borràs i Berta Julibert qui, més enllà de canalitzar
la seva empremta creativa, van ser capaços de crear, unir i forjar un grup
d’artistes locals que, encara avui, somien amb el bosc d’escultures de Dosrius.
