Acabem avui aquest relat del viatge a Bilbao, amb la tarda del diumenge i la tercera jornada, la de la tornada a casa. Les fotos són també de Jaume Cot i Dolors Juvinyà, i els dos dibuixos són de l'àlbum de viatge de l'autor del text, Antoni Luis.
A contrarellotge ens queda un xic de temps per intentar veure el fons d’art del museu de Belles Arts de Bilbao, que està repartit en dues plantes. La del baix està dedicada al període des del segle XII fins a mitjans del XX i el pis embranca les darreries del final de l’època de la planta baixa fins arribar els nostres dies . El grup va anar visitant un o altre espai o tots dos, segons anava sortint de la mostra de l’Antonio López i de forma un tant dispersa es va anar repartint per l’edifici. El dipòsit d’obres és nombrós , variat i ric en qualsevol dels temps, tractant-se d’una capital que disposa de recursos i ho demostra amb una potent col·lecció. La visita mereix ser feta amb calma, però el límit de temps imposat no dóna per gaire, de manera que mentre uns amb prou feina poden visitar la planta baixa, altres més productius ja s’han recorregut l’edifici sencer. En aquest aspecte soc incorregible i no hi ha visita en un museu que no hagin de cridar-me l’atenció per entretenir-me més temps del que disposo . Retaules i imatges del temps romànic i gòtic, molt ben restaurades, composen un bon assortit d’aquells segles, a les que segueixen magnífiques peces de pintors flamencs i italians que ens van obrint el camí cap el renaixement i el posterior barroc que, de la mà dels temes religiosos i mitològics representants en grans teles, ocupen unes quantes sales que ens porten cap a la pintura dels segle divuit i mitjans del dinou que, sense apartar-se de la pintura de gènere, canvia l’estil amb l’artificiositat del rococó i la narració historicista del neoclassicisme. És ja amb les obres de la segona meitat del segle dinou i començaments dels vint quan hom es troba més incorporat als temps actuals, tot i que es tracti d’una pintura que ja té el seu temps però en la que es comença a notar els primers símptomes trencadors que ens acosten a l’art d’avui dia on encara hi té la seva influència. A manera de comiat tallem just en el temps límit tot contemplant una espaiosa sala dedicada a l’artista asturià Darío de Regoyos, amb obres properes al puntillisme i al neoimpressionisme, i alumne del pintor belga Carlos de Haes del que també hem pogut veure magnífics paisatges en sales precedents, mentre que abans hem pogut repassar magnífics retrats de Zuloaga i Sorolla.
Quan arribem al punt de trobada és l’hora ja d’anar plegats a un restaurant típic del lloc on ens trobem i molt adequat en el seu nom,Taberna entre museos, on l’ambientació té un toc entre bohemi i de disseny que fa acollidor l’establiment. La taula per un grup tan nombrós com el nostre però fa que quedem un xic justets en un local que no és massa excessiu. De tota manera el menú sí que resulta complet doncs consta d’un pica pica, un primer, un segon i postres. Ja sabem que a l’hora de menjar els bascos no s’hi posen per poc i no és pas qüestió de fer-los-hi un lleig. El servei, molt familiar, aviat tracta a tothom de “chicos” i “chicas” (“A ver chicos, hacedme sitio para colocar estas ensaladitas“ o “¿ Qué váis a tomar chicos? “) una franquesa que en un altre lloc et semblaria fora de to, mentre que a Bilbao ja te n’adones que és costum de la terra. Anem cronometrats, doncs mentre encara estem prenent els postres se’ns afegeix a taula el guia, que la Teresa havia contractat per acompanyar-nos a fer una volta amb autobús per la ciutat i les afores i també a peu per la ciutat vella.
Així que no demorem massa la sobretaula per poder aprofitar la tarda i fer aquesta ruta turística i impregnar-nos un xic més del paisatge urbà i rural de les rodalies de la capital. El guia, l’Alfonso, és un home d’una quarantena d’anys amb una bona cultura i, sobretot, molta facilitat de paraula i un humor sorneguer molt típic d’aquest poble, talment com si entre el devessall de coneixements no es poguessin estar d’emprar una certa murrieria. La tarda era plujosa i amb força vent i aquest mateix meteor obria clarianes de tant en tant que deixaven veure unes magnífiques postes de sol sobre el cantàbric que s’albira a no gaires quilòmetres, després de que la vall d’aquella conca es va obrint pas entre altres viles i llogarets sembrats enmig del verd dels pujols i turons que envolten la ciutat. Aquella vila industrial, minera i siderúrgica, abans amortallada sota un matalàs de sofre i sutja , ha millorat de tal manera que ara els bilbaïns ja no els hi cal sortir corrent cap els afores per lliurar-se del núvol de la contaminació.
Amb l’autobús ens enfilem a l’atalaia d’Artxanda des d’on veiem unes magnífiques panoràmiques de Bilbao i la llunyania de ciutats com Sestao, Santurce, Getxo, la plana de l’aeroport de Sondika i les muntanyes que encerclen la ciutat i per on arriba el camí de Castella que la connectava amb el món interior de la península en els temps dels Reis Catòlics. Baixant d’aquest turó anem a visitar la basílica de la patrona Nuestra Sra. de Begoña, la primera que veig en que el terra de l’església fa baixada i no és de pedra sinó de parquet. Assentada sobre l’antiga prebasílica, manté la disposició romànica de nau central i dues laterals, però l’estil dominant és el gòtic a l’interior, en tant que a la façana ja s’hi noten altres intervencions, així com en el campanar i altres elements exteriors. Aquesta basílica ha estat reconstruïda o refeta vàries vegades a causa dels conflictes bèl·lics al llarg dels segles. Després d’aquesta visita anem fins a la ciutat vella amb monuments, placetes i carrers que, de no haver estat diumenge, estarien bullint de bilbaïns anant de chiquiteo y agafar una bona castanya, una altre costum molts social d’aquella bona gent. Veiem el Teatro Arriaga i la Catedral de Santiago, anomenada amb el nom del sant, perquè no es confongui amb l’altre catedral venerada pels bilbaïns San Mamés (popularment coneguda com la catedral del futbol). La pedra de la majoria de monuments de la vella Bilbao està atacada per la pluja àcida dels temps eufòrics de la siderúrgia i ara n’estan intentant fer alguna rehabilitació, però la veritat és que hi tenen molta feina, doncs no saben per on posar-s’hi, si per dalt o per baix, doncs les inundacions dels anys vuitanta del segle passat van arribar a una alçada de més de dos metres i ha quedat molta cosa per fer. El cas és però, que segons el guia, si es tornessin a repetir les circumstàncies que van provocar aquella pujada de les aigües (cosa que no és pas improbable) no hi ha manera d’aturar-ho, donada les característiques orogràfiques d’aquella vall tant propera al Cantàbric i les seves marees que circulen ria amunt impedeixen el desguàs de les torrentades quan plou de forma exagerada. Veient que la possibilitat d’anar de tapes pel casc antic és complicada, doncs hi ha la majoria d’establiments tancats, decidim tornar cap on tenim l’hotel, a la part de l’eixample, i on alguns ja tenen localitzats alguns bars que tenen bona pinta. Amés, les tropes ja van cansades i ens acomiadem del guia i busquem la manera de tornar còmodament a la confortabilitat de l’hotel. Unes quantes tapes i pintxaos acompanyats d’una bona gerra de cervesa, tanquen l’activitat del dia, doncs cal anar a dormir d’hora, ja que l’endemà l’autobús ens espera a dos quarts de nou per tornar cap a casa.
Així doncs, el dilluns el matí tothom matina i es presenta ben d’hora al menjador on ens podem servir un opípar esmorzar per poder arribar fins la parada que farem a Haro (Logronyo) on romandrem una estona per a visitar aquesta vila de la Rioja i, aquells que ho vulguin, comprar un bon vi de la terra o fer un dibuix cuita-corrents. De tornada hem anat gaudint de nou dels verds del país basc i dels colors de les vinyes i els altres arbres de fulla caduca que ja han notat la tardor abans que els de prop de casa. A Haro, en ser dilluns però, hem trobat moltes botigues tancades i quasi bé cap lloc obert i, havent-se girat un vent del nord bastant fresc, la majoria de viatgers fan una volta curta i ràpida per enfilar-se de nou a l’autocar per enfilar la propera parada: Saragossa.
Saragossa ha experimentat grans canvis d’ençà de l’any mundial de l’aigua. Els espais s’han fet més diàfans en tot el que és l’entorn de la llera i el centre modern de la ciutat, cosa que s’endevina a mida que vas avançant amb l’autobús des de bona estona abans d’arribar al nucli històric. La parada programada la teníem per anar a un restaurant de la mateixa plaça del Pilar cantonada amb el famós carrer del Tubo. Com que es tractava d’un autoservei amb bufet lliure, tothom va menjar a pleret i el millor que podíem fer en acabar era anar a passejar pels porxos de la plaça i després visitar la basílica barroca de la Pilarica, continent de la devoció mariana de magnituds tan extraordinàries on el pòrfir, els daurats, la plata, el marbre blanc, relleus, escultures, l’estuc i els frescos omplen a vessar parets , columnes (pilars) i basaments dels diversos altars consagrats a tantes devocions de sants, verges diverses i fets històrics patris.
Després de tan aclaparador monument religiós, volíem equilibrar aquesta desmesura amb la visita a l’antiga basílica de La Seo, però aquí vàrem topar amb l’inconvenient de l’horari d’un dilluns a la tarda, que ja no ens donava temps per altra cosa que anar fent camí per tornar cap l’autobús si és que volíem arribar a una hora moderada a Mataró. Les botigues de records també romanien portes avall i, com no anéssim a un basar xinès (de què deuen estar fets els llambordins de caramel típics de Saragossa que es venen a les botigues dels orientals ?) no hi havia forma d’endur-se un souvenir amb garanties. Una repassada per fora i a corra cuita de la catedral de San Salvador (coneguda per La Seo) permet observar les diverses modificacions d’estil que es van anar sobreposant en les diferents èpoques, sense que això representés cap trauma per la manera d’entendre el planejament arquitectònic que, com ja se sap, era sempre a llarg termini. Així doncs, encara resten traces del romànic, del mudèjar, del gòtic, del barroc i del neoclàssic, però la seva concepció més sòbria fa d’aquest temple una obra no tant bigarrada com la de l’església del Pilar. El temps just de treure un apunt ràpid a llapis del campanar remata l’estada en aquest indret, del que si més no m’emporto aquest apunt, a manca d’altra cosa.
 |
La Seo de Saragossa
|
El camí de tornada , amb l’infinit erm dels Monegros pel mig, fa que l’ensopiment vagi prenyant l’ànim dels viatgers, que per combatre l’avorriment ens anem distraient explicant acudits i entonant algunes cançons tronades que fracassen estrepitosament, doncs qui sap la música desconeix la lletra quan no ambdues coses. El cas és matar l’estona fins la penúltima parada tècnica abans del retorn a Mataró que, tot just traspassat el túnel de Parpers, ja flairem ni que sigui amb la imaginació.
Els viatgers van baixant a cada parada programada i poc a poc ens anem acomiadant uns dels altres tot esperant que en una propera sortida puguem ser més colla i passar-nos-ho tan bé o millor que en aquesta anada a Bilbao que, pel meu compte, gravo a la memòria com a inesborrable.
A tot això i abans de concloure aquesta narració cal fer el reconeixement merescut a la Teresa Roig i el seu dream time que han tingut cura del muntatge i l’organització d’aquest viatge que els hi ha sortit brodat. Moltes gràcies, Teresa and Cia.
Antoni Luis i Planas
22 de novembre de 2011.
