ENTREVISTA AL CAPGRÒS

Per si no heu tingut ocasió de llegir al Capgròs digital l'entrevista que li va fer Vern Bueno a Teresa Roig, us la reproduïm íntegrament, amb la corresponent fotografia de Romuald Gallofré feta a la Sala d'exposicions del Col·legi d'Aparelladors.

La vostra associació, tot i ser petita, té un gran pes en la promoció artística a la ciutat.

Senzillament som voluntaris, una associació que fa les coses a la mida de les seves possibilitats, i de manera altruïsta, perquè creiem en la nostra ciutat. D’alguna forma entenem que omplim algun buit, tenim il·lusió per subsanar les petites mancances que pateix Mataró.

Ocupeu un espai que sense vosaltres estaria desert.

Fins i tot se’t reclama una certa professionalitat que evidentment no tens. De fet, som molt exigents amb nosaltres mateixos, però no podem anar més enllà de les nostres possibilitats, aptituds, coneixement i temps disponible. El que sap greu és que a vegades et miren com un intrús.

Per què?

Fa uns dies ens van convocar al Consell Comarcal amb altres entitats. Hi vam exposar el projecte de la Biennal Torres-Garcia, i vam notar un silenci, una indiferència tan absoluta... En ocasions com aquestes sentim que ens veuen com a intrusos, com si estiguéssim fent una feina que no ens pertoca a nosaltres. I potser és així. Vull dir que el dia que en el camp de l’art hi hagi molta activitat ja no farem cap falta. Però ara mateix sento certa pena quan algú ens diu “sort que hi sou vosaltres”. Tant de bo tot aquest esforç no hagués de venir d’una associació petita, sinó d’altres instàncies. Si algun dia fem menys falta perquè ja hi ha altres coses, serà fabulós.

A nivell municipal, us sentiu prou ben tractats?

Tenim un bon conveni amb l’Ajuntament per organitzar la Biennal Torres García. Però demanem que no se’ns vegi com a competidors, sinó com uns col·laboradors més que hi ha a la ciutat. Aprofitem, de pas, per convidar els membres de l’IMAC a les inauguracions d’alguna de les nostres exposicions. Estaria bé que algun dia poguessin venir.

Per què existeixen aquests buits tan grans a la ciutat en el camp artístic que fa que tingueu tanta feina?

Fa poc llegia una entrevista de fa més de 30 anys, de l’any 77, que li feien al crític d’art Pere Pascual, que parlava exactament del mateix del que parlem ara, de la manca d’espais expositius, de la crisi que patia el sector a la ciutat. I llavors disposàvem de fins a 11 sales! Nosaltres treballem fora de tots els circuits comercials establerts, ens limitem a oferir als artistes la possibilitat d’exposar.

Però casos com la col·lectiva Sant Lluc o la Biennal Torres-García van molt més enllà d’això.

La Col·lectiva és any rere any l’exposició més visitada de l’any a la ciutat i això ens omple de satisfacció. Ens encanta que creadors com Marta Duran, que ha exposat a Nova York i que té galeria fixa a Madrid, no falli cap any a la cita. Llàstima que alguns d’aquells artistes que hi haurien de ser al final mai hi són. Tant de bo hi fossin tots, però hi ha molts complexes. Molts ens miren amb aquell deix d’“aquests qui són”.

La Biennal ha nascut forta, en tres edicions ja s’ha consolidat.

Ens comporta un gran esforç i n’estem orgullosos, però repeteixo que el millor seria que aquest esforç no hagués de sortir de nosaltres. L’Antoni Luís (president de la Sant Lluc) va estar molt encertat en relacionar la iniciativa amb el pintor Joaquín Torres-García, orgullosos d’haver tingut un pintor com aquest vinculat amb la ciutat. Sí que és veritat, però, que ens han faltat canals de difusió. Ens ha costat molt que els mitjans d’abast nacional se’n fessin ressò.

Esteu satisfets amb el vostre programa expositiu?

En un futur potser s’hauran de replantejar, perquè si les jutgem només des de la perspectiva del nombre d’assistents, a vegades no acaba de funcionar. Potser caldria estudiar una altra manera d’exposar, en altres àmbits i circuits. Sovint et trobes amb les mateixes persones a totes les exposicions, però això és el que hi ha i no ens pot frenar. També és força desencisador quan et toca fer guàrdia a una exposició i en una tarda només la visiten dues persones. Doncs són les que havien de venir aquella tarda, no cal donar-hi més voltes.

Al cap i a la fi, l’art és una afició minoritària.

I també cal dir que els de la meva generació patim un buit pedagògic terrible que mai més recuperarem. La gent de la meva edat només vam tenir interès en treballar, això va ser l’únic que ens van ensenyar, no van potenciar la nostra sensibilitat envers res, i això és un buit que pagarem sempre. Qui no ho ha viscut de ple no pot entendre com de frustrant resulta això. A les exposicions sempre hi veig gent més gran que jo o més jove, cosa que m’encanta, però no de la meva edat. L’art, a l’igual que la música, haurien de ser assignatures obligatòries per als infants, per evitar que torni a passar el que vam patir nosaltres.

Com és que, malgrat aquest buit, t’has dedicat amb tanta força al món de l’art?

Tothom que em coneix em diu que sóc molt apassionada, que tinc una part visceral que em dóna empenta per carregar els trastos i muntar les exposicions. I l’art m’agrada moltíssim, és la meva gran passió. El meu pintor contemporani favorit és Antonio Saura, és a través d’ell que m’interesso per l’art modern.

Quin paper va jugar Josep Novellas en el teu gust per l’art?

Hi tenia una relació personal d’amistat, principalment a través del grup Els Dimarts del Llimoner. Anava molt sovint al seu taller del carrer Campllonch, més a prendre cafè que no pas a pintar amb els altres alumnes. Era un lloc fantàstic. No he vist mai cap mestre que hagi tingut la seva habilitat per crear un clima de treball amb tanta il·lusió i afany de superació, sense que això impliqués cap mena d’esperit competitiu entre els alumnes.

També trobareu un resum de la mateixa a la darrera pàgina del Capgròs imprès, a la secció habitual "FOCUS"