dijous, 2 de desembre de 2010

ADÉU AL CHILLIDA LEKU

Aprofitant el pont del primer de maig de 2006, l'Associació Sant Lluc va programar una de les sortides de record més entranyable: la del Pais Vasc, amb el Museu Chillida Leku com a objectiu principal.


No es tracta ara, quatre anys i mig més tard, de fer cap ressenya d'aquella sortida. Només ens agradaria que els que vàrem tenir la sort d'assistir-hi recordéssim, per uns moments, l'emoció que vam sentir a l'entrar en aquell santuari. La absoluta sensació de pau, com qui entra en el claustre d'un monestir, de respecte per la terra que trepitges, del silenci que s'escolta en la remor dels arbres, entre les masses d'acer oxidat que emergeixen de la gespa com forces tel·lúriques que s'endevinen com a part del paisatge fins i tot abans de la intervenció del geni.


Emociona també la claudicació dels prejudicis, de les idees preconcebudes que es fonien com sucre en aigua calenta, el record d'una rendició incondicional davant l'evidència d'estar veient, tocant i sentint quelcom que trascendeix la categoria artística per passar a integrar-se en la mateixa naturalesa, en la terra vasca que l'ha vist néixer.



Aquest record que ara ens assalta té més valor en el moment en què es coneix la notícia del tancament del Chillida Leku a començaments d'any.

Realment molt malament deuen anar les coses en aquest país quan al cap de 10 anys, i amb 800.000 visites (més de 6.600 diàries!), s'ha de presentar un expedient de regulació de feina i tancar el Museu per insostenibilitat econòmica!



Perquè no és només tancar un negoci no rendible. És desballestar un projecte vàlid, ensorrar un model artístic, enderrocar una institució cultural absolutament reconeguda a tot el món, i fer desaparèixer una icona no ja de l'art contemporani sinó de tot l'esperit d'un país.


Avui aquestes fotos que acompanyen el comentari són més que una il·lustració del text. D'alguna manera, passen a formar part del nostre particular àlbum dels records imborrables, personals i col·lectius. Tot un tresor per als qui ho vàrem viure, i tota una invitació per als qui no hi heu estat mai: teniu encara fins a Cap d'Any per assaborir una de les experiències estètiques més increïbles. Aprofiteu les vacances de Nadal, si en teniu, per a la visita més obligada.


Mentrestant, ens quedem amb les paraules del propi escultor, que encapçalen el web del Chillida Leku:

"Yo soy de los que piensan, y para mí es muy importante, que los hombres somos de algún sitio. Lo ideal es que seamos de un lugar, que tengamos las raíces en un lugar, pero que nuestros brazos lleguen a todo el mundo, que nos valgan las ideas de cualquier cultura. Todos los lugares son perfectos para el que está adecuado a ellos y yo aquí en mi País Vasco me siento en mi sitio, como un árbol que está adecuado a su territorio, en su terreno pero con los brazos abiertos a todo el mundo. Yo estoy tratando de hacer la obra de un hombre, la mía porque yo soy yo, y como soy de aquí, esa obra tendrá unos tintes particulares, una luz negra, que es la nuestra." Eduardo Chillida