dimarts, 22 de febrer de 2011

JOAN VILA-PUIG A CALDETES

En repetides ocasions ens hem lamentat de que no ens enviàveu opinions vostres per publicar. L'Antoni Luis, fent-se ressò de la queixa, ens fa arribar el seu comentari de l'exposició de Joan Vila-Puig a la Fundació Palau de Caldes d'Estrac.

LA PINTURA PAISATGÍSTICA DE JOAN VILA-PUIG

Ben a prop de casa, a la balneària població costanera de Caldes d’Estrac, hi ha un trésor que és la FUNDACIÓ PALAU, on podem admirar el magnífic fons d’art que fou de l’escriptor i poeta Josep Palau i Fabre que inclou també la col·lecció d’obres artístiques que pertanyien al seu pare, Josep Palau i Oller. 


T
emporalment també ens ofereixen exposicions  que, independentment de la tècnica, tenen a veure amb la vila marinera . Sense deixar de recomanar la visita del fons d’art de caràcter permanent que conté peces de Mompou, Rebull, Nonell, Manolo Hugué, Gargallo, el propi Palau Oller i, no ens oblidéssim , TORRES GARCIA, que ja voldríem tenir a casa nostra, més la sala destinada a PICASSO i altres artistes d’avantguarda com Miró, Clavé, Juli González, Ràfols Casamada, Ponç, Tàpies, Perejaume o Barceló, en aquesta ocasió ens obsequien amb un regal delicat a tots aquells que estimem la pintura de paisatge realitzada a l’aire lliure, à plein air, com diuen els francesos, com és l’exposició dedicada a Joan Vila-Puig, pintor molt valorat, encara que no suficientment conegut, per la seva obra de pintura paisatgística de les nostres contrades realitzada durant la primera meitat del segle XX. 


El seu llenguatge pictòric és d’un formalisme evident, però gens mel·liflu, amb una pinzellada segura, treballada, sobre una sòlida base de dibuix i amb qualitats evidents d’observació per a ressaltar l’encertada composició que permet situar perfectament el punt de vista del pintor, tant si es tracta d’una panoràmica com d’un racó, acompanyat d’una paleta ben entonada, sense estridències cromàtiques però amb un joc de llums i ombres, enriquides aquestes pels colors que l’artista hi sabia destacar. Si tenim en compte que va ser alumne de Modest Urgell, Vila Cinca i Julio Romero de Torres i que va ser amic de Joaquim Mir, Eliseu Meifrèn, Francesc Gimeno, Antoni Vila Arrufat, Josep Maria de Sucre i Joan Junceda, comprenem el seu fer i els seus valors artístics que es posen de relleu a les teles i també en els magnífics esbossos del seu quadern de viatge que amb traç senzill i segur mostren, ja sigui amb llapis conté, grafit, sanguina o aiguada, l’alt nivell de mestratge en el dibuix, com a base de les seves pintures posteriors. 

Si us agrada la pintura de paisatge sense truculències, textures, teles preparades, és a dir,  la pintura expressada tan sols amb el pinzell, els olis i la tela –la puresa, en una paraula– us recomano que visiteu aquesta exposició que sense cap pretensió,  però amb un discurs ben filat, ens presenta un artista i la seva obra que va tenir la seva màxima expressió entre els anys vint i quaranta del segle passat .



Antoni Luis