divendres, 4 de febrer de 2011

MANUEL CONTRERAS "ENTRE TUAREGS"

Demà dissabte, a la nostra Sala Sant LLuc, al Casal, en Manuel Contreras ens torna a proposar un viatge a través de la seva mirada fotogràfica. L'anterior havia estat a Venècia, el 2006; ara ens porta a l'Àfrica, a fer-nos compartir el seu descobriment dels Tuaregs.


Amb paraules de Manuel Patricio, tretes de la seva presentació, "El mes de gener de 2010 alguns membres de l’Associació Artística  ‘Els Dimarts Del Llimoner’ varem estar convidats a participar en el “Recontre International d’Imzad” que va tenir lloc a la ciutat de Tamanrasset, al sud d’Algèria, en ple desert del Sàhara. Érem rebuts i exquisidament aconduïts i allotjats per personal de l’associació ‘Sauver l’Imzad’, quina finalitat és preservar un antiquíssim instrument musical, precedent del violí, que se’n diu “Imzad”, fabricat i utilitzat exclusivament per les dones tuaregs.... Varem viure una experiència singular que fonia dos mons normalment aïllats en sí mateixos: l’un intel·lectual,  acadèmic o artístic, amb el seu inevitable elitisme i altre, popular i senzill, que encara viu segons tradicions ancestrals. Curiosament aquestes dues maneres de veure i viure es complementaven amb molta naturalitat. Ells mirant i remirant les nostres obres o escoltant les dissertacions acadèmiques sobre les seves particularitats etnològiques i nosaltres barrejats en la seva multitud, passejant entre camells, haimes, músiques i danses...




I, mentre aquella estada feia el seu recorregut de la mà dels nostres amfitrions, el company Manuel Contreras no parava de mirar-ho tot pel visor de la seva càmera. Era com voler endur-se el moment que s’esdevenia entre sorra o estrelles; era l’imatge sorprenent de colors i vitalitats, els ulls dels homes de cara tapada que ho diuen tot, els vestits de les dones de cara destapada que sempre somriuen, el camell enorme i dòcil que rep ordres dels peus descalços al seu clatell, les haimes farcides de colors i símbols eterns, els instruments elementals i monocords que es fonen amb versos recurrents, sense melodies, al ritme d’alés col·lectius; era... tot un altre món. La poetessa tuareg Dassine va escriure: “Le désert lui-même n’est pas assez vaste pour séparer les coeurs.”




...Però Manuel Contreras, a més de fer reportatge  per a la memòria,  era un artista a la recerca del detall, com buscant endins:  la petita respiració d’un vestit, el misteri de les cares envernissades pel sol, l’autoritat precisa dels camellers, els rituals domèstics que s’oficien amb mans i veus per dones lliures, l’elegància nòmada dels tuaregs alts i orgullosos, les mirades hospitalàries o  l’energia solar a les petjades.

Veieu el que ens presenta Manuel Contreras, és vida al desert, ho hem vist, però ell ens ho posa al davant d’altre manera, amb el zoom del seu bon enteniment.


Aquestes fotos, cedides expressament per l'autor, són una mostra del què podreu veure al Casal fins a finals de febrer. El què no estarà a l'exposició és el video amb imatges d'en Manuel que ha muntat en German Contreras, i que podeu veure aquí sota: val la pena!

Aquest és el vídeo-muntatge fet per German sobre fotos de l'exposició: