4t PREMI DE PINTURA TORRES GARCÍA-CIUTAT DE MATARÓ-II

L'ENDEMÀ
Quan el 28 de maig de 2009, cap a les vuit de la tarda, es llegia el veredicte del Jurat de la 3ª edició de la Biennal, fora, al carrer, a la plaça Santa Anna, a tots els carrers i places de Catalunya, esclatava una salva de petards. Ja sabem que no eren per festejar els nostres èxits, encara que ens hauria agradat. Un gran equip esportiu havia fet el cim la vigília, a Roma, i en aquells moments passejava triomfant la seva Copa d'Europa camí de casa. Nosaltres, més modestos però tan orgullosos o més, acabàvem de fer també el nostre triplet particular, la tercera edició d'un Premi de Pintura que coronàvem amb el milllor premi: el guanyador era un artista de casa, un jove de Mataró. Era la nostra Champions particular, el millor final a un somni iniciat uns anys abans i culminat amb el premi que, ni en les previsions més optimistes, ens havíem atrevit a imaginar.

De fet, tenim força punts de contacte amb aquell gran equip de futbol. Dirigit per un entrenador que va començar recollint pilotes artístiques des de ben jove a la Masia de Ca l'Arenas, i que va anar fent-se gran com a artista i com a persona al seu redòs, que va saber ser deixeble i amic, i després hereu del seu llegat artístic, va agafar les regnes, en moments delicats, d'una tradició en perill d'extinció per crear una estructura sòlida en la què basar tot un projecte de futur. També la manera d'actuar del seu equip és similar: una tasca de formiga, tenaç i constant, discreta i callada per bé que rigorosa i autoexigent, amb el gust per la feina ben feta i l'esforç i el sacrifici com a mitjà indispensable per aconseguir els resultats desitjats. 

I també nosaltres tenim, en el Casal -la coincidència de noms és tota una referència- la nostra Masia on, cada mes, joves i no tan joves fan les primeres beceroles artístiques, per on han passat la gran majoria dels pintors mataronins abans de donar el salt a categories superiors. És aquest Miniestadi nostre que ens serveix per cuidar el planter i que ens fa de pedrera viva, arrel i finalitat primera de la nostra Associació. I que ens serveix, assegurada aquesta feina de base, per ser valents i mirar més amunt, per ser capaços de plantejar-nos competir a primera divisió, com s'ha dit alguna vegada, i fer-ho amb dignitat i professionalitat, amb humilitat però amb orgull, sense que ningú no ens hagi regalat mai res, però amb el convenciment íntim de què la feina ben feta i la cultura de l'esforç a la llarga acaben tenint sempre la seva recompensa.

Ahir, 12 de maig de 2011, a quarts de vuit del vespre, s'estava llegint el veredicte de la quarta edició del Premi Torres García-Ciutat de Mataró. També la vigília aquell gran club havia aconseguit un títol, aquest cop la Lliga, i per poques hores els petards que ja havien esclatat la nit abans i que ho tornaran a fer la tarda següent no van interferir la lectura. També nosaltres acabàvem de guanyar aquest premi a la regularitat perquè, ara sí, ja es pot afirmar que el Premi està ben consolidat.

Nosaltres, com l'equip de futbol, portem el nom de la ciutat en el títol del Premi. També nosaltres, amb la nostra feina, pretenem ser més que un club. No volem res per nosaltres, tot i que s'agraeixen els afalacs; el nostre objectiu és només fomentar l'activitat artística i contribuir a fer millor l'ambient cultural a Mataró. Entenem que això és treballar per la ciutat, i ens sentim orgullosos d'haver-la donat a conèixer, amb aquest Premi de Pintura, per tot l'Estat. D'haver-la posat al mapa cultural, com també s'ha dit;  d'estar, d'alguna manera, a la nostra manera, fent pais. D'aquest pais tan petit que des de qualsevol balcó es veuen les misèries de tots els balcons veïns, amb les seves enveges i les seves pors, amb les seves capelletes. Però que tant ens estimem.

Ahir a la nit s'anunciava oficialment, en els parlaments, que el Foyer del Tecnocampus canviarà de nom per dir-se Espai Torres García, ja que és el lloc que s'ha triat per exhibir les (de moment) quatre obres guanyadores d'aquest Premi. Ha costat molt aconseguir-ho, potser massa, però al final el nostre entusiasme per oferir a la Ciutat el fruit dels nostres esforços s'ha vist recompensat. Mataró tindrà, doncs, un nou espai expositiu, i nosaltres un nou motiu d'orgull. Serà com la nostra vitrina on presumir de les nostres copes, i qui sap si a la llarga, com el Museu del Barça a Barcelona, serà el més vist de Mataró.

Ahir a la nit, en tancar-se les portes de la Sala, ens vàrem posar una samarreta d'aquestes amb productes de l'hort i els colors blau i carbassa, els institucionals del Premi, i una llegenda que parla dels valors que cal tenir. Avui descansarem i fruirem de l'èxit per unes hores, abans de tornar a posar-nos la granota de feina i seguir muntant exposicions, preparant visites, organitzant activitats, començant a pensar ja en la cinquena. I com algun entrenador de referència, començant a pensar també en un relleu que ja veiem més proper que llunyà.

Ahir a la nit, quan ens vàrem ficar al llit, cansats i nerviosos encara per la tensió acumulada, íntimament satisfets per la feina feta i orgullosos dels resultas aconseguits, potser mentre ens trèiem la camisa anàvem taral·larejant allò de Olé le, olà la, ser del Sant Lluc és, el millor que hi ha.

Perdoneu, però algú ho havia de dir!