L'ESTRELLA DELS REIS

Antiga Nadala de Francesc Bas, de 1973. 

Potser us semblarà que aquesta felicitació arriba fora de temps, que ja fa dies que ha passat Nadal. Però no és una nadala com les altres.

Les nadales, tradicionalment, s'envien -s'enviaven- uns dies abans de Nadal. Recordeu?: "Feliz Navidad y Próspero Año Nuevo", així, tot en majúscules, sense gaire variacions. Es col·locaven en el mirall del menjador, o del rebedor, entre el vidre i el marc, com qui col·lecciona trofeus de caça, per lluir d'amistats, i fins i tot alguns cops s'engalanaven amb branquetes de boix o campanetes de purpurina.

Les rebíem als voltants del 21 o 22, quan s'acabava el trimestre i començaven les vacances de l'escola. Era aquell dia màgic, tan esperat, i que a les deu del matí ja ens havia fet dir vàries vegades: "M'avorreixo, què puc fer?". I la mare, atabalada per la compra dels galets i la carn d'olla, i tan poc acostumada a tenir la canalla a casa, contestava invariablement: "Llegiu, o dibuixeu, però esteu-vos quiets!". I al cap d'una estona -poca- : "Quines ganes que tinc que torneu a l'escola"!

I de fons, des de les nou del matí, aquella música que anava repetint: "...comilpeseeettasss". Aquella lletania monòtona formarà part per sempre de l'imaginari de la nostra infància, indissolublement associat a les vacances, a l'avorriment i a la màgia incerta el dia de Nadal. Nadal: aquell dia amb un olor especial a brou impregnant tota la casa, amb la taula parada amb les estovalles blanques i la vaixella bona, amb les tietes amb olor a naftalina assegudes al lloc preferent, amb el pollastre amb prunes i els torrons, i les neules, i l'escalfor de l'estufa prop del pessebre, i unes vacances encara molt llargues per endavant.

Ara ja no se n'envien gaires, de nadales. Al menys, impreses. La majoria són digitals, imitant les antigues, o enllaços de vídeos animats amb aires de musical. Ja no es col·leccionen, en tot cas s'arxiven. Ja no feliciten el Nadal, ni tan sols els Nadals (las Navidades). Ara es felicita l'any nou o, millor dit, es desitja un millor any que el que s'acaba. El que abans era una manera de dissimular un oblit (contestar per Any nou una felicitació impevista rebuda per Nadal) ara és una forma de felicitar unes festes despullades volgudament de tota reminiscència religiosa. I així, amb les felicitacions digitals, culminem la lenta substitució del pessebre per l'arbre, del tió pel Pare Noel, de l'esperit de Nadal pel comercial de Les Festes.... de la nadala pel whatsap.

Només unes poques coses conserven els aires de la nostra infantesa, i estan situades en els extrems de les vacances (escolars), les "festes" actuals. L'una és la invariable cantarella dels nens de San Ildefonso, que segueixen prometent la fortuna i la felicitat de la gent gran, però que susciten un desencís resignat, no per esperat menys dolorós. L'altra, la nit de Reis, amb la cavalcada majestuosa i la por de no dormir, amb el temor de que no els hagués arribat prou clara la carta i la il·lusió pel despertar més lluminós de l'any. I potser també amb la decepció de no trobar allò que demanàvem i que inconscientment ja sabíem que no ens portarien, com en una premonició infantil de la loteria dels adults.

En mig, entre els dos extrems d'unes interminables vacances, la visió al capvespre d'aquell estel rutilant, lluent en el cel clar i fred de desembre, i que havia de ser per força l'Estrella dels Reis. Aquella que miràvem cada dia en fer-se fosc, per assegurar-nos que encara hi era, que cada vespre brillava més i que ens havia de portar feliçment de la mà fins el matí gloriós del dia 6.

Dues il·lusions, dues esperances, potser dues decepcions, unides per un pont d'innocència ... i de fe en un futur millor. Aquest és el sentit de l'Estrella dels Reis, d'aquesta Venus espectacular dels capvespres d'hivern, als voltants de Nadal. Una estrella que de petits vèiem sola, com si fos l'única. I a mida que ens fem grans anem compartint amb altres estels que brillen tant com ella, si més no en el camp dels sentiments.

Són aquestes estrelles que van poblant el nostre cel d'hivern a mesura que van apareixent buits insubstituïbles a la taula de Nadal. Uns buits que primer dissimulem amb els fills, després amb les nòvies i els gendres i, finalment, amb els néts, que tornen a portar la rialla i l'alegria a casa, i la innocència i la il·lusió de la vida que segueix, imparable, aliena a aquella llàgrima que se'ns escapa d'amagat, en el brindis, quan veiem la copa buida del cap de taula...

Són aquests estels cada cop més nombrosos que fan companyia a l'Estrella, que ens fan mirar ja més enlaire que enrera, que ens miren i llambreguen com fent-nos l'ullet, que sembla que ens murmurin a cau d'orella -oi Quima?- que sempre els tindrem allà dalt, il·luminant-nos. Que ja ens adverteixen que anem avançant en la línia de sortida i que, més aviat que tard, el lloc buit a taula serà el nostre.

Per això és tan important ara, més que mai, creure en l'Estrella, com diuen que hi van creure aquells mags a la recerca d'un món més just. Com hi crèiem de petits esperant la cavalcada, com necessitem creure-hi avui encara que, descreguts, esperem, sommiem i lluitem per un món millor per deixar als nostres néts.

Des del record de tants buits a taula, des de la mirada innocent i il·lusionada dels infants que encara fem nostra, des d'aquesta estrella imprescindible, us desitgem a tots un molt bon any. 

Nadal ja ha passat, però els estels segueixen brillant...