Amb la nostra existència passa un fenòmen ben semblant: s'estipulen unes fites a peu de carretera, normalment cada any, però ben acotades per dues importants creus de terme, les corresponents als kilòmetres 18 i 65. Per sota la primera, al contrari que en l'aigua, s'està en plena ebullició, en permanent agitació molecular i en contínua expansió formativa: encara no s'és ningú, però es pretén ser-ho tot. Entre les dues cotes transcorre la major part de la nostra existència, la líquida, aquella que, com diria el poeta, és com els rius que van creixent en el seu recorregut i asserenant-se en el seu camí cap el mar. Legalment és l'etapa "productiva", aquella en la que necessàriament s'ha de treballar per tenir "liquiditat". Fins que s'arriba a la cota 65, en la que, segons la llei, comencen a gelar-se les facultats físiques i intel·lectuals, i cal reposar per anar-se congelant lentament.
Val a dir que si en el cas de l'aigua les referències numèriques responen a lleis físiques -tenen valor científic-, en la trajectòria vital són les lleis laborals les que regulen la nostra activitat, amb tot el què això comporta d'arbitrarietat, d'injustícia i d'escassa adaptació a la realitat social. Perquè ni tots els joves als 18 anys són ja majors reals d'edat ni tots els majors de 65 anys són carcamals incapaços de valer-se per si mateixos. Ben al contrari, massa vegades joves i fins i tot nens s'han de fer adults abans del què els correspondria, i massa vegades també els 65 anys, que fa temps eren sinònim de vellesa, ara són exemple de plenitud, maduresa i experiència desaprofitades per la societat productiva.
Tallant tothom pel mateix patró sembla que es vulgui perpetuar un model en que la joventut sigui l'època de la vida en la què un pensa què vol ser, la maduresa l'etapa en la que un és sense saber ben bé què, i la vellesa la fase en la que un es lamenta d'allò que no ha pogut ser. I en lloc d'una progressió evolutiva d'etapes rica i plena es vulgui consolidar, com l'aigua, el model dels tres estats, ben compartimentats i ben estancs.
Us preguntareu a què venen totes aquestes elucubracions metafísiques: doncs que ahir, a la Junta de l'Associació, dos membres més varen travessar aquesta delicada línia vermella del passi a la reserva. És només un dir, ja que a la mateixa Junta hi ha jubilats forçosos i jubilats voluntaris, prejubilats, aturats sense poder-se jubilar i, fins i tot, alguns treballadors en actiu. Tot un ampli ventall que no fa sinó confirmar que aquesta data fatídica, per més oficial que sigui, és totalment artificiosa, ja que tots nosaltres, encara que potser més cansats que fa uns anys, seguim tenint la mateixa empenta i il·lusió de sempre. I que certament anem pensant en un relleu, però que mentre no arribi ens seguireu tenint al davant, tirant del carro com fins ara.
Com si en lloc de 65 en celebréssim 18.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada