Hi havia persones que frisaven per poder veure per primera vegada en viu les obres d’aquest geni, que havien pogut admirar representades en làmines o diversos llibres com també en algun reportatge o documental. El cas és que, encara que hom hagués tingut la sort de contemplar alguna de les obres en altres ocasions, no per això tenia menys interès la mostra, doncs són peces que mai et cansaries de veure i repassar. La exposició és extensa i densa, tot i que hi manquen una dotzena de peces en relació al muntatge que es va fer al Museu Thyssen de Madrid i, malgrat que el personal de recepció i admissió anava controlant l’afluència del públic, tothom badava tant davant de qualsevol quadre o escultura que inevitablement la circulació de la sala es col·lapsava.
(Inauguració al Museu Thyssen de Madrid)
Amés, tenint en compte que era diumenge, no sembla gaire adient que els responsables del museu haguessin permès les visites guiades, doncs encara ajudaven a entorpir més el trànsit del públic que s’arraïmava enfront d’aquelles obres més singulars i admirables. Amb paciència , però, sempre trobaves el moment adequat per obtenir un bon punt de visió. L’admiració que desperta Antonio López va més enllà del seu domini tècnic del dibuix, que és primordial, per fer-te adonar que contemples una realitat viva, sotmesa al pas del temps, gràcies a l’aparent intranscendència de temes domèstics, figures familiars, paisatges canviants, fruites que maduren, que componen aquest món que l’artista ha anat retratant. És cert que la seva formació acadèmica d’escola castellana pot explicar la part tradicional de l’ofici, però no és suficient per a justificar allò que és genuí en ell des dels seus inicis, que voregen un cert surrealisme acompanyat d’unes textures i una gama cromàtica que recorda la pintura romana i la dels frescos de l’antiga Pompeia, incorporant aquests elements del món clàssic a la interpretació d’allò i d’aquells que l’envolten i durant tota la seva obra.
La senzillesa dels fons i la sobrietat del tema contrasta amb la definició dels personatges i objectes retratats. Quant de joc li dóna aquest fixar-se en el que li és proper i quina manera de fer-ho patent ! Com ara les dones del seu poble natal -Cuatro mujeres- dibuixades en un extens paper de 100 x 200 cm. que té com una pàtina grogosa amb les figures un xic borroses, talment com aquells retrats dels nostres avis captats per un retratista ambulant. El relleu policromat del retaule Mujer durmiendo és una obra amb un gran misteri, doncs la placidesa de la figura dorment quasi bé et transporta a una imatge propera a la mort en tant que tot l’ambient sembla impregnat d’un punt d’antigor i habitació resclosa, talment com si la pols i la descomposició comencessin a fer estralls dins la cambra. Però si aquest tema et pot aclaparar o encongir, de sobte arriba un esclat de llum en un paisatge molt propi dels replans orogràfics de castellà, una panoràmica de El Norte de Madrid desde “La Maliciosa”, que pot entroncar perfectament amb l’abstracció paisatgística de Canejas, fundador de l’escola de Vallecas, a la que Antonio López i molts dels seus amics no hi són pas aliens.
Són nombroses les peces on quedes imantat i es pot dir que no n’hi ha cap que no mereixi un comentari, però per això ja hi ha els catàlegs dels estudiosos, la extensa bibliografia i altres documents. És indefugible però fer esment dels codonyars que donen peu a tota una sèrie de dibuixos exquisits d’aquests fruits junt amb les carbasses, però sobretot ens permet veure el quadre inconclús, segons el mateix López, Membrillero, que és el tema pictòric central de la famosa pel·lícula El sol del membrillo, on queda palesa la lluita contra el pas del temps i les inclemències atmosfèriques quan un artista encara un tema del natural, talment com ho fa ell, en el que podria sembla un exercici obsessiu per captar qualsevol variació que pugui ser traspassada a la tela o el paper.
En aquesta obra, amés, com així ho fa en els primers termes i masses vegetals de molts dels seus paisatges (El campo del moro, Madrid desde Vallecas) la taca de color és un element pictòric que queda contraposat i complementa la resta de detalls de les vistes, desmarcant-se així d’aquesta pintura hiperrealista nord-americana que sublima els detalls fotogràfics per aconseguir un efectisme realista. Aquest valor de la taca es pot veure en una altra peça important com és Nevera nueva, tota una lliçó de saber deixar una pintura en un determinat moment, sense emborratxar-se en un eixam de detalls, però permetent que sigui l’espectador que hi faci la resta. En aquest quadre, amés, les textures són nul·les i la transparència del pigment permet veure el treball exhaustiu del dibuix i l’estudi de perspectiva , principalment del terra. Una de les lliçons que es poden extreure del fer rigorós de López – ja que parlem de perspectiva- són els treballs preparatoris de diversos interiors i també exteriors en els que l’autor demostra, sense cap afany de superioritat, que el convencionalisme de la perspectiva dita ortogonal (treballada en base uns eixos perpendiculars i horitzontals) pot ser superada per la realitat del que correspon a la vista, dibuixant i pintant unes obres en les que la perspectiva emprada és la dita esfèrica, tal com queda evident en el projecte de la Fachada de la casa i Gran Via, 1 de agosto 7:30 horas, per posar dos exemples presents a l’exposició.
A la mateixa mostra, compendi de la polifacètica producció de l’artista des dels seus inicis, no hi podien faltar uns exemples paradigmàtics del seu domini del nu en la figura humana, que queda perfectament demostrat en les seves escultures, que queden dotades d’un alè vital que és constant en les seves creacions. Em quedo amb l’exemple format per la parella Hombre i mujer, tallades en fusta i policromades, en el que d’alguna manera queda reflectit el seu treball com a escultor i pintor. Per acabar aquests comentaris sobre aquesta visita ho voldria fer recordant una vegada més l’obra paisatgística més gran pintada per Antonio López, Madrid desde Vallecas, ja que apart de que permet veure els diversos fragments en que va pintant la vista i les diverses proporcions amb les que va variant l’enquadrament (els afegits del tauler són visibles, detall aquest que no amaga en altres obres que amb el temps ha reprès fins a deixar-les en un estat inconclús, a parer del mateix López) té l’encert de fer un primer pla amb la barana de l’edifici dels bombers des d’on treballava les seves notes, de tal manera que quan hom es passeja per l’exposició i es fixa en aquest quadre de grans dimensions que arriba fins el terra, sembla talment que els espectadors que casualment miren el quadre en formin part, amb una sensació de tridimensionalitat sorprenent, doncs sembla que s’aboquin a mirar el paisatge des de la barana del primer terme i, veient com les gasta el
mestre, no crec pas que fos un recurs impensat.
(...CONTINUARÀ)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada