És una Entitat sense afany de lucre que té com a objectiu la promoció i gestió d'activitats artístiques i culturals per tal de fomentar i estimular el coneixement i la creació en el camp de les arts plàstiques.
En Pere-Màrtir Brasó inaugura aquest divendres la seva exposició M'he quedat en blanc, a les 19:30h, al Col·legi d'Aparelladors. Abans però, a les 19:00h, al veí local d'El Públic, en Joan Poch l'entrevistarà en el ja tradicional "Un cafè amb ...", activitat prèvia i conjunta a la inauguració de l'exposició.
Us deixem la ressenya que publiquen de l'artista i la xerrada, que complementa perfectament els nostres comentaris.
Divendres dia 2 · 19 h| UN CAFÈ AMB...
Pere-Màrtir Brasó, 'M'he quedat en blanc'
L'artista i llibreter Joan Poch conversa amb l’autor de la mostra M’he quedat en blanc, que s’inaugura al Col·legi d’Aparelladors, en el marc del cicle Un cafè amb..., on cada mes, mitja hora abans de l'obertura oficial de l'exposició, s'intenta aprofundir en el sentit del treball que es presenta. Ja el 2002, Pere-Màrtir Brasó [web] va fer una mostra a la galeria barcelonina M. Baxeras que va titular Buits, fent referència al no-color blanc i al espais de tela o paper buits. Ara Brasó s’endinsa en aquest buit físic i mental. Organitza: Col·legi d’Aparelladors, Sant Lluc i El Públic. Entrada lliure.
El company Jordi Santamaria ens convida a la inauguració de la seva exposició Escenes de platja a l'Espai Capgròs, el proper dijous 1 de març a les 19:30h.
Trobareu més informació en el material gràfic adjunt
SANT PAU DEL CAMP
Recordeu que dilluns vinent 27 de febrer, a les 19:00h, tindrà lloc a la Sala d'Exposicions del Col·legi d'Aparelladors la conferència "EL ROMÀNIC CATALÀ", a càrrec de la historiadora de l'art Sandra Martínez. Aquesta és una xerrada prèvia a la visita que sobre aquest tema es farà al Monestir de Sant Pau del Camp, a Barcelona, el proper diumenge 4 de març.
Sant Pau del Camp és un antic monestir benedictí emplaçat en ple centre de Barcelona, al barri del Raval, i és un dels edificis romànics més ben conservats. Segons la làpida de la tomba de Guifré II, trobada en el seu recinte, s'atribueix a aquest comte la fundació del monestir, l'any 911.
MARESME MODERNISTA
Per altra banda, des d'ahir fins el 18 de març es pot veure al Museu Arxiu de Llavaneres l'exposició "DRACS I COLORS, el Maresme Modernista", de fotografies de Marga Cruz.
Aquest dijous, 23 de febrer, tindrà lloc a Ca l'Arenas una altra activitat de les programades habitualment per l'Associació d'Amics d'aquella casa. En aquesta ocasió és l'arquitecte mataroní i bon coneixedor de l'urbanisme i de la història de Mataró Agàpit Borràs qui oferirà la xerrada EL CREIXEMENT DE LA CIUTAT I UNA DOMUS ROMANA A LA PLAÇA GRAN, "una visió urbana de Mataró des dels orígens fins avui, amb l'evolució, incidències i transformacions que el creixement d'una ciutat comporta".
L'acte serà a 2/4 de 8 del vespre, a la sala d'actes de Ca l'Arenas, carrer Argentona 64, i podeu ampliar la informació amb la circular que ens ofereix la mateixa Associació organitzadora.
En el comentari que fèiem arran de la mort d'Antoni Tàpies dèiem que ens estem quedant sense referents, si més no en el camp de l'art. La desaparició d'aquest artista als 88 anys, però, ja entrava dins les previsions que imposa la llei de vida i, d'alguna manera, era inevitable.
Hi ha altres desaparicions, en canvi, que fan més mal, precisament per no ser inevitables. Aquest és el cas, per exemple, de GAL-ART, a casa nostra, o de la Sala Rovira, a Barcelona, que han hagut de tancar les portes tristament a començaments d'any a causa de la crisi.
A la inauguració de l'exposició Col·lectiva 15 x 15 de dibuix, el passat divendres 3 de febrer a la Presó, Antoni Luis parlava precisament del tancament d'aquesta sala barcelonina, un dels últims reductes dedicats a fomentar i promocionar el Dibuix com a art amb majúscules. En el post d'aquella inauguració publicàvem un vídeo de l'inici del discurs, juntament amb algunes fotos de l'ambient, i per raons d'espai deixàvem en el tinter tota la referència a aquest fet. Però no voldríem que quedés en l'oblit, i reproduïm a continuació un extracte de les seves paraules:
Avui toca parlar de dibuix per deixar, una vegada
més, alguns conceptes clars sobre aquesta tècnica d’expressió artística. Fa ben
pocs dies s’anunciava per la televisió del país el tancament de la Sala Rovira,
de la Rambla de Catalunya, una espai emblemàtic on el dibuix i l’obra sobre
paper de petit format d’artistes catalans ha imperat durant 70 anys acompanyats
pels llibres que també es venien en el mateix establiment. La davallada de
vendes ha fet que el propietari de la sala tanqui portes. Quan donaven la
notícia hi apareixia el conegut crític d’art Josep Ma. Cadena, gran amic de la
nissaga dels Rovira, i (...) deia que
el dibuix és la base de l’art plàstic en general i afegia un altre comentari: sense
el dibuix no s’aguanta res.
Així, davant d’opinions respectables, que tracten
el dibuix com un gènere menor o simplement com un complement de la pintura,
s’hi oposen declaracions com les que hem esmentat de les que deduïm que el
dibuix és la porta, la base, el fonament, a la vegada que es pot considerar com
a obra completa que permet veure els inicis i l’entramat compositiu i evolutiu
de les obres enllestides, però també dels seus autors o autores. Hi ha dibuix
on s’endevina clarament aquesta intenció, la de començar un camí cap a una peça
més arrodonida i acabada amb un altra tècnica. Molt sovint però veiem dibuixos
que ens permeten afirmar amb total rotunditat que ja tenen entitat pròpia, ja
sigui per voluntat de l'artista o no.
Per aquesta raó avui podem afirmar, afegint-nos a
les paraules del crític i a les d’altres estudiosos que han comissariat grans
mostres de dibuix, que no hi ha bon pintor o escultor sense la base del domini
del dibuix. De fet, si repassem i pensem en la història de l’art des dels
dibuixos de la prehistòria fins el present, no podem treure’n altra conclusió
sobre el valor del dibuix. (...)
Des de l’Associació Sant Lluc, però, animem cada temporada amb una o més
mostres col·lectives que demostren la importància que els artistes del nostre
entorn donen al dibuix i, amés, ho demostren amb peces de petit format, la qual
cosa n’augmenta el seu mèrit.
Per tant, avui és un dia d’aquells en què podem
estar satisfets pel fet de poder mostrar la sensibilitat dels nostres artistes
mitjançant la tècnica del dibuix i confirmar que aquest és un camí encara
transitat i que mira el futur.
Volem reivindicar també, des d'aquí, el valor del dibuix, i volem al mateix temps reivindicar el compromís que l'Associació ha mantingut sempre en la seva promoció, estudi, difusió i valoració.
Serveixi aquest enllaç web de la Sala Rovira com a homenatge "pòstum" a aquesta Sala desapareguda, i com a recordatori de la nostra voluntat de continuar entestats a valorar el dibuix com a Art. I al mateix temps us invitem a participar en les nostres col·lectives, en els nostres cursos i tallers de dibuix al natural, a seguir practicant i aprofundint cadascú des de les seves possibilitats en el seu estudi i treball i, naturalment, a assistir a les nostres exposicions monogràfiques.
Acomiadant-nos amb reverència dels nostres clàssics, la quasi totalitat del grup ens apleguem al vestíbul per anar a bon pas cap el darrer àpat programat que ens ha de portar a un acollidor i confortable restaurant del carrer del Prado a tocar de la Plaça de Santa Ana, el “Ristorante dei Poeti”, que com podem imaginar pel seu nom està especialitzat en cuina italiana i que ens van servir un bon cobert, raó per la qual hem deixat rastre del seu nom en aquesta crònica, per si algú es perd per Madrid i s’hi vol atansar. Creiem que no en sortirà decebut. El grup hi va estar i menjar molt a gust, amb el que després ens va ser molt planer (principalment per què era de baixada) el camí vers la darrera expedició museística d’aquesta intensa estada: el Museu d’Art Contemporani Reina Sofia.
Foto Josep Noé
Com que no teníem prou clar què ens podia aportar la visita a les exposicions temporals, vàrem optar per la certesa que dona el poder tornar a veure la col·lecció que està subdividida en diferents èpoques de les avantguardes: del 1900–1945, 1945–1968 i 1962–1982.
No cal dir que la processó per contemplar el “Guernica” de Picasso era un dels itineraris més nodrits de públic que feien estada a la gran sala on està exhibit i on han instal·lat recentment aquest robot, fruit de la darrera tecnologia, que de nits va fotografiant i escanejant cada mil·límetre d’aquesta pintura que va passar les seves vicissituds.
Pel camí vas trobant obres de Dalí, Torres-García, Alberto Sánchez, Juli González, Pau Gargallo, i un llarg etcètera que deixa aclaparat. Gran col·lecció la d’aquest centre. Algunes persones feia temps que no hi havien vingut de visita i no havien estrenat encara l’afegit arquitectònic de Jean Nouvel, raó per la qual es va aprofitar per allargar el circuit i, des de dins mateix, vàrem accedir a la part nova que resulta trencadora i permet unes vistes excel·lents des dels espais oberts de la quarta planta.
El sol daurat, quasi bé de color de coure de la tarda, banyava façanes, cúpules i campanars d’aquest Madrid-Centre i Atocha del que ja ens anàvem acomiadant, doncs tan sols quedava tornar a l’hotel, fer un petit recés, recollir equipatges i sortir camí de l’estació on l’AVE, puntual, ens tornarà cap a Barcelona.
Foto Josep Noé
Una mala notícia ens arriba durant el viatge: la mort de l’Antoni Tàpies, que a tots en sobta i colpeix. Ell, que també va ser premi Velázquez de pintura, restarà immortal entre els altres genis de la pintura contemporània que tot just ara venim de visitar, doncs la mort el situarà per damunt de les desavinences mundanes, de les discrepàncies o incomprensions que la seva obra i figura van provocar en vida, lluitador i provocador com va ser durant la seva llarguíssima carrera, fent costat però al seu país i a un munt de causes nobles i solidàries. L’art i el país devem molt a l’Antoni Tàpies. En pau descansi.
Foto Josep Noé
Abans de tancar aquest escrit sobre l'anada a Madrid, és de justícia donar les gràcies a la Teresa Roig que ha tingut cura de tota l'organització, abans, durant i després d'aquesta expedició en la que se li va girar molta feina per a poder lligar-ho tot: adquisició de bitllets, entrades, reserves i convèncer i coordinar els conductors que ens van portar, i també recollir, a Barcelona. El nostre agraiment doncs a tots ells i, especialment, la Teresa.
Esperem que segueixi engrescada per a muntar futures sortides.
Un cop publicats ja els dos primers capítols d'aquesta ressenya ens arriben les fotografies que l'amic Josep Noé ha tingut l'amabilitat de cedir-nos. Tot agraïnt la seva col·laboració, us recomanem la relectura dels dos lliuraments anteriors, ja que a més d'ajudar-vos a seguir el fil del relat us permetran veure'ls actualitzats amb les imatges que ens ha proporcionat. I seguim...
Foto Josep Noé
La sortida de nit per anar a sopar no mereix gaire esment, llevat de què els carrers i placetes de l’entorn de la plaça de Santa Ana, on hi havia el restaurant en el que ja teníem taula guardada, tenen un cert encant d’altre temps, acollidor, façanes guarnides amb majòliques, aparadors vuitcentistes, cases blasonades, teatres, ateneus, ambient animat tot i ser un diumenge al vespre. La tornada a peu fins l’hotel va servir per tirar avall un sopar del que ens estalviem els comentaris. El dia tan intens va fer que més d’un caigués com imantat de cap el matalàs.
Foto Josep Noé
El dilluns tocava espavilar-se d’hora, doncs a les deu del matí ja teníem prevista l’entrada al museu del Prado. En dia feiner Madrid també matina i el tragí de vehicles i persones és considerable i més en aquells verals propers a l’estació a la que arriben per anar a treballar multituds de viatgers procedents de les populoses ciutats perifèriques de la capital. Una xocolata amb xurros o unes torrades amb oli i un cafè amb llet són els esmorzars que més sovintegen al bar que tenim al davant de l’hotel i on serveixen ràpid i bé. En acabar aquest desdejuni, ens trobem tots en el vestíbul de l’hotel des d’on sortim a peu cap el Prado. El dia és clar i passem per la part del darrere, a tocar de Los Jerónimos on podem fer les primeres fotos del dia.
Foto Josep Noé
Ens posem a la cua que, per ser dilluns, és prou nombrosa. La burocràcia fa que quan ja siguem a punt d’accedir a l’interior, ens facin recular cap a les finestretes d’entrada on hem de confirmar (tots els tràmits ja s’havien fet prèviament per internet) l’edat amb el corresponent DNI, com si aquest senzill tràmit no fos possible verificar-lo per part dels qui fan el control d’entrada. Primer ens diuen que no cal que hi anem tots, però després canvien de parer i ens hi fan anar a tot el grup amb la corresponent pèrdua de temps i els primers remucs per aquesta trava que recorda allò de “vuelva usted mañana”. Resolt el tràmit, ens posem novament a la fila que ja ha augmentat considerablement de llargada. Quan som a dins però, ens compensen l’enuig fent-nos saber que, encara que anem a veure l’exposició temporal podem accedir lliurement a la visita general, cosa que és d’agrair.
Foto Josep Noé
Per entrar a veure “El Hermitage en el Prado“ t’has de posar de nou a la fila, doncs van deixant entrar el públic cada mitja hora, amb l’objectiu (que no s’assoleix) d’evitar que hi hagi aglomeracions. Com és natural, a la gent ens agrada badar i recrear-nos davant de quadres, escultures, joies o ornaments i es fa molt dificultós poder veure sense obstacles i amb tranquil·litat els objectes de més interès.
Per aquells que no hem tingut oportunitat ni manera de poder viatjar a Sant Petersburg a visitar el museu de l’Hermitage, aquesta exposició era una ocasió que se’ns brindava per a poder contemplar ni que fos una petita (petitíssima, seria més exacte de dir) part dels tresors que aquell gran museu va anar col·leccionant d’ençà que Pere I el Gran, Caterina II la Gran i Nicolai I més tard els hi va donar la fal·lera de constituir una col·lecció imperial a la que no es volia que hi faltés de res, doncs no volien ser menys que ningú del seus parents reials europeus.
Naturalment, les forces revolucionàries ho varen nacionalitzar tot i, amés, l’any 1948 hi varen afegir noves joies de les darreres avantguardes europees procedents del dissolt Museu Estatal de l’Art Occidental de Moscou.
L’inici de la visita és saludat pels opulents retrats de la família imperial russa que va tenir a veure amb la creació de la col·lecció i el museu , amb el retrat de Caterina ubicat ad hoc damunt d’un soli reial. Seguint, més o menys, l’ordre de la ruta per l’exposició es poden veure un bon grapat de vedutes que mostren la transformació i la creació de la nova capital de Sant Petersburg, de refinament europeu, amb majestuosos palaus i edificis a l’alçada dels més nobles de la capital de França o Els Països Baixos, amb amples perspectives d’avingudes i jardins vorejant el Neva. L’esplendor sumptuari dels interiors de palaus i edificis civils queda reflectit en una diversitat de quadres que mostren amb preciosisme pictòric cada detall del luxe imperial, ja siguin rics mosaics, columnes de pòrfir, llums de cristall, decoracions neoclàssiques, sostres i murs pintats, amples estàncies, escalinates de marbre transparent, mobiliari recarregat, profusió de daurats , cortinatges de ric teixit, etc. Res escapa a la mirada precisa dels pintors que, millor que una fotografia, ressalta cada aspecte que pugui fer notori el devessall d’exuberància que devia satisfer les ambicions dels ambiciosos pròcers.
Des d’un punt de vista estrictament artístic, no hi brilla cap guspira de genialitat, però aquestes obres desprenen ofici per tots costats, cosa que no deixa d’impressionar, però no commouen.
La commoció o l’emoció s’ha de reservar, en aquesta exposició per obres ben comptades. L’admiració, allò que et fa quedar bocabadat per la riquesa, la perfecció en l’ofici, la filigrana, la qualitat dels materials és constant, doncs no hi ha més que reconèixer que el domini i coneixement de les arts són el comú denominador de totes i cadascuna de les peces exhibides en qualsevol de les belles arts.
“Tocador de llaüt” de Caravaggio
L’ànima, però, només salta de tant en tant (tot havent-hi profusió de noms històrics amb lletra gruixuda) davant del “Tocador de llaüt” de Caravaggio, un “Sant Sebastià” (autèntic Adonis) de Tiziano, la terracota de l’ “Èxtasi de Santa Teresa” de Bernini, una “Magdalena penitent” en marbre blanc de Canova, “Sant Pere i Sant Pau “ del Greco, un “Retrat d’un estudiós” de Rembrandt, “L’estany a Mongeron” de Claude Monet, “El mes de Maria” de Gauguin, “Retrat d’Ivan I. Schukin” de Zuloaga, “Paisatge blau” de Cézanne, “Nen amb un gos” de Picasso, “Dona amb barret negre” de Kees Van Dongen i “Composició VI” de Kandinsky.
“Dona amb barret negre” de Kees Van Dongen
Tal vegada només aquestes peces ja justificaven el viatge (tenint en compte que venien de tant lluny i que són difícils de contemplar en viu) i també hi podem afegir el valor enorme de la resta de peces exposades, però... hom té la sensació de què ens han aixecat un xic la camisa, de què s’han estalviat de portar altres peces més transcendents que no estan disposats a que viatgin. Dins de certa lògica, les obres artístiques no és aconsellable que voltin massa, però és fàcil “vendre” una exposició com aquesta, tan sols amb el nom del museu de procedència, però tinc la sensació que la selecció ha estat enfocada a mostrar al públic uns tresors, que ho són sense cap dubte, però que la faceta de l’art queda molt condicionada. Quan hom ha pogut voltar per altres pinacoteques i veure altres col·leccions, aquesta no és la selecció que millor pot deixar el pavelló de l’Hermitage.
“Composició VI” de Kandinsky
Com que l’administració del Prado va ser generosa, ens van poder espolsar aquesta decebedora sensació anant a retre homenatge als idolatrats Velázquez, Greco i Goya, que no per haver-los contemplat manta vegades te’n canses d’admirar-los i és aleshores quan arriba l’emoció i la commoció que hom espera rebre de l’art sublim d’aquest genis de tots els temps.
En sortir de l’Almudena amb un cert regust de què tal volta ens podíem haver estalviat la visita (de tot se n’aprèn, però) el grup es va adreçar cap el carrer Mayor a fi d’anar trepitjant el que es coneix com el Madrid dels Àustria, el de la Villa i Corte, caracteritzat per una sèrie d’edificis de quan la cort imperial va decidir establir-se definitivament a la vila de Madrid.
Foto Josep Noé
Una arquitectura hereva de l’estil de Juan Herrera a l’Escorial, maó, pedra i teulades de pissarra ( el convent de l’Encarnación, la seu de Capitanía General) que gradualment va deixant de ser renaixentista per bastir-se amb un barroc contingut, seriós i elegant, d’arrels clàssiques, a l’època de Felip IV, fins que va adoptant formes més manieristes i, més que res en els edificis civils, d’un barroc castís com el que es pot veure a la façana de la casa de la Panaderia a la plaça Mayor, que sembla marcar una pauta universal que s’estén a altres cases i palaus nobiliaris que conformen aquesta imatge resumida sota el títol del Madrid dels Àustria.
Foto Josep Noé
Amb aquesta breu passejada hem arribat a l’indret conegut com a la cava de San Miguel on hi ha un mercat del mateix nom i d’estil modernista, reconvertit ara en un atractiu lloc de tapes i trobada on s’utilitzen les antigues parades per a muntar mini-establiments dedicats a la variada oferta culinària de les tapes.
Foto Josep Noé
Hi entrem i el dins és atapeït de personal efervescent i cridaner que van fent les seves consumicions en tant que un munt de turistes passavolants no paren amb el seus flashos.
En sortir del recinte anem cap el carrer de Cuchilleros, on hi ha el suposadament més antic restaurant d’Espanya “Sobrinos de Botín”, de moltíssima nomenada i bona cuina castellana.
Foto Josep Noé
Des d’aquest carreró pugem les escales del portal de Cuchilleros que ens menen cap a una cantonada de la plaça Mayor amb la seva arquitectura de barroc civil a les seves cases-palau i amb tot el perímetre porxat i una figura eqüestre de Felip III al bell mig de la plaça i on s’han de fer les fotos de rigor.
Foto Josep Noé
D’aquí prenem la via cap a la Puerta del Sol, a veure si trepitgem el quilòmetre zero, però sobretot perquè les cames ja no ens duen i allí podrem agafar el metro que ens portarà fins a Cibeles–Banc d’Espanya, una cantonada més amunt del palau de Villahermosa on hi el museu Thyssen-Bornemisza en el que pretenem visitar la mostra temporal dedicada a la pintora impressionista Berthe Morisot que ja teníem programada.
Cal dir que anàvem a fer aquesta visita seduïts pel fet de poder veure un nombrós conjunt de peces d’aquesta pintora, de la que si bé es cert que hi ha obra en altres museus que hem pogut visitar, no hi ha massa oportunitat de poder contemplar una monogràfica d’aquesta artista que fou la primera dona en afegir-se al moviment impressionista, amb el mèrit afegit del que suposava superar la seva condició feminal en aquells temps on el paper de la dona havia de quedar reclòs sempre en un segon pla, quan no era anihilat sense més. Tots aquests arguments, però sobretot la qualitat pictòrica, són un reclam que el museu ha sabut explotar i vendre convenientment i per tant no és d’estranyar que tant nosaltres com moltíssima altra gent ens apilonéssim per a poder contemplar aquesta selecció d’obres, la majoria procedents del museu Marmottan Monet de París.
Ignorem, per bé que es pot suposar, i més avui en dia, les condicions en les que una quantitat de peces com les exposades es poden cedir d’un museu a un altre, però si ens atenem al contingut escàs del que es va poder veure, tot fa pensar que moltes de les obres significatives d’aquesta pintora no han abandonat el seu lloc habitual i que hem hagut d’acceptar aquesta selecció com a mostra explicativa, però, mancada de més substància.
No obstant, la qualitat i el tremp d’aquesta pintora queden palesos sobradament en algunes de les obres on el traç lleuger, l’harmonia , la llum el color i la sensibilitat són evidents, podent dir sense embuts, que en molts aspectes superava la dels seus col·legues . El seu tema predilecte té molt a veure amb pintar, i no pas de manera banal, tot allò que conformava el seu entorn, paisatges, interiors, persones, de manera que una exposició cronològica de les obres ens mostra una mena de dietari pictòric del que fou la seva vida més propera.
Vist però que l’exposició va resultar ser més reduïda del que ens esperàvem, la majoria de la gent del grup va voler aprofitar l’estona que li quedava fins l’hora del tancament per a visitar aquella part de la col·lecció general que per una raó o altra més els interessava, de manera que mentre uns repassaven les pintures flamenques del renaixement o del barroc, altres anaven de pet cap a les avantguardes del segle XX.
Veritablement la col·lecció dels Thyssen és una de les més complertes, tant en l’aspecte quantitatiu (un fons que voreja el miler d’obres) com qualitatiu. Hom es pregunta com es pot atresorar tal nombre de peces i de tant valor, artístic i econòmic. Però ara no entrarem a escatir aquesta qüestió tan sovint tractada: l’acumulació d’immenses riqueses per part d’uns pocs i la diferència abismal amb la resta dels miserables mortals. Caldria una innombrable biblioteca i afegir-nos a la pila dels indignats. Per sort, encara ens deixen –pagant, eh!– contemplar una part d’aquest esplendor que ens fa denteta. Reivindicacions ètiques, socials i filosòfiques apart, el cas és que vàrem poder compensar amb escreix la brevetat de la primera exposició amb la torna del ric fons del museu, que va sadollar la set del plaer i les emocions estètiques per concloure el dia.
Seguint amb la nostra idea de fer d'aquest Blog una plataforma de comunicació per als socis, publiquem ara, també, la col·laboració d'Antoni Luis amb el relat del viatge a Madrid que va fer l'Associació els 5 i 6 de febrer. Degut a la seva extensió, i tal com ja vàrem fer amb el de la sortida a Bilbao, el fraccionarem en diversos lliuraments, que il·lustrarem, quan sigui possible, amb fotos dels propis assistents.
LA SORTIDA
La convocatòria als nostres socis i familiars per fer una
escapada de cap de setmana a la capital del regne, amb l’objectiu de poder
admirar les peces de l’exposició temporal de l’Hermitage al museu del Prado, va
tenir bona acollida, però aquesta mostra ha estat tan ben venuda que en
diumenge era impossible trobar una entrada, de manera que es va haver d’improvisar
un canvi de dates (moure la visita del diumenge a dilluns, doncs el Prado també
obre aquest dia) cosa que va provocar una certa davallada d’aquelles persones
que el dilluns ja tenien altres obligacions (més que res laborals) i alguna
darrera baixa per malaltia. Finalment, però, vàrem quedar un grupet
d’entusiastes aimants del fred siberià que, per cert, no va ser tan bel·licós a
Madrid com a Barcelona. No sabem si amb això del temps també hi tenen
influències.
En el que sí les tenen, sense cap mena de dubte, és en
tot allò que el poder polític i econòmic poden aconseguir (prou bé que ho sabem
els catalans !) com ara fer venir col·leccions de la Rússia Imperial i d’altres
de més modestes com la de Berthe Morisot al museu Thyssen.
EL VIATGE
El diumenge dia 5, tot i la fredorada dominant, ja ens
tens uns quants (acompanyats per voluntariosos voluntaris en cotxes particulars
) anant de bon matí cap a l’estació de Barcelona–Sants, d’on sortia l’AVE que
ens havia de dur amb dues hores i tres quarts cap a Madrid–Atocha.
Viatge
còmode , relaxat, amb bona pel·lícula pel canal de vídeo (“El discurs del rei”)
transcorrent per paratges on el gebre i el fred deixaven les hortes pansides,
terroses, grises, malgrat el cel radiant del primer tram fins a Tarragona. A
mida que avançàvem el dia s’anava complicant i havent deixat enrere la
comunitat d’Aragó, la neu va fer acte de presència en travessar Guadalajara,
per desaparèixer quan ja érem prop de l’arribada. A la capital el dia era
assolellat perquè un fort vent
s’endugué uns quants núvols que, de tant en tant, maldaven per quedar-se a
fer-nos la punyeta. I aquesta llei de temps va dominar durant l’estada dels
escassos dos dies.
ARRIBADA I DINAR
Amb l’experiència d’anteriors viatges, més o menys érem
coneixedors del territori urbà on ens havíem de moure i per això ja s’havia fet
una reserva en un confortable hotel a tocar de l’estació d’Atocha i tot just a
quatre passes del triangle de l’art format per els museus del Prado, Thyssen i
Reina Sofia. Així que vàrem arribar, doncs, va ser un moment deixar maletes a
les habitacions, abillar-nos un xic i sortir escopetejats cap a la primera
feina important del dia: el dinar.
Foto Josep Noé
Ja que estem en ple hivern, el més
aconsellable era fer-li els honors al plat casolà típic d’aquells indrets: el
cocido madrileño. A tal efecte ja teníem guardada taula en un dels establiments
famosos per la preparació d’aquesta vianda tan castissa: el restaurant “ La
Bola” , del carrer del mateix nom, que no té cap estrella –ni crec que se la
mereixi– però que sí prepara uns contundents tupins individuals curulls
d’aquesta escudella castellana.
Foto Josep Noé
No cal cantar les excel·lències d’aquest brou,
però tan sols direm que si traginàvem un xic de fred, al cap de poc tothom
s’espitregava en tant que una vermellor delatora acoloria els rostres dels
comensals. El menjar no fou de nota –tot sigui dit– en tant que les postres i
el servei van ser el millor.
Foto Josep Noé
Amb el gasogen ple de combustible ja vàrem fer la que fou
la primera ruta turístico-cultural, visitant la cripta i la catedral de
l’Almudena, amb mirada exterior i ràpida al Palau Reial i la plaça d’Orient,
doncs ambdós llocs estan ben a prop del restaurant i del monestir de
l’Encarnació que també entrelluquem de passada.
Foto Josep Noé
Inconscientment, visitant aquests monuments
eclesiàstics no te’n pots estar d’establir comparacions amb els que tenim a
Barcelona -Santa Maria del Mar, la Catedral, l’església del Pi– i en
l’emparellament, la catedral metropolitana madrilenya en surt ben mal parada,
tot i la seva evident monumentalitat, amb aquell aiguabarreig bigarrat d’estils
arquitectònics i decoratius de dubtós gust abrigats sota la capa de
l’eclecticisme acabat de trufar (i això ja no te res a veure amb l’arquitectura)
en el seu subsòl amb les restes en repòs etern d’aquelles famílies nobiliàries
i ràncies d’altres èpoques que, per sort, ja són passades (?).
Foto Josep Noé
Per la música
d’ambient d’ambdós recintes ressonava un himne religiós de quan el congrés
eucarístic dels anys cinquanta del segle passat. Un pòster amb una imatge de
Monsenyor Rourco Varela em va semblar que era la clau del perquè de la
cançoneta i demés sensacions d’ultratomba.
Dissabte passat, 4 de febrer, i sota unes condicions climatològiques també força adverses, s'inaugurava a la nostra Sala Sant Lluc del Casal l'exposició Metàfores, de Montse Pons.
La presentació va córrer a càrrec, aquesta vegada, de Daniel Llin, responsable de la Sala, que després de la seva intervenció va cedir la paraula a Jordi Pericot, amic personal de la Montse, i que va parlar precisament de la metàfora, que dóna sentit al títol de l'exposició i al seu contingut.
Diuen que les imatges valen més que mil paraules, però si aquestes imatges van acompanyades del so original, doncs millor que millor. En aquest vídeo podeu veure -i escoltar- uns fragments de les intervencions de Daniel Llin, de Montse Pons i de Jordi Pericot, i fer-vos una millor idea del sentit "metafòric" de l'exposició.
I ara alguna imatge "muda", per fer-nos una idea millor de qui és i com pinta la Montse:
L'exposició es podrà veure en els horaris habituals d'aquesta sala fins el 25 de febrer.
_760x450.jpg)
