dilluns, 13 de febrer de 2012

SORTIDA CULTURAL A MADRID (1)

Seguint amb la nostra idea de fer d'aquest Blog una plataforma de comunicació per als socis, publiquem ara, també, la col·laboració d'Antoni Luis amb el relat del viatge a Madrid que va fer l'Associació els 5 i 6 de febrer. Degut a la seva extensió, i tal com ja vàrem fer amb el de la sortida a Bilbao, el fraccionarem en diversos lliuraments, que il·lustrarem, quan sigui possible, amb fotos dels propis assistents.



LA SORTIDA
La convocatòria als nostres socis i familiars per fer una escapada de cap de setmana a la capital del regne, amb l’objectiu de poder admirar les peces de l’exposició temporal de l’Hermitage al museu del Prado, va tenir bona acollida, però aquesta mostra ha estat tan ben venuda que en diumenge era impossible trobar una entrada, de manera que es va haver d’improvisar un canvi de dates (moure la visita del diumenge a dilluns, doncs el Prado també obre aquest dia) cosa que va provocar una certa davallada d’aquelles persones que el dilluns ja tenien altres obligacions (més que res laborals) i alguna darrera baixa per malaltia. Finalment, però, vàrem quedar un grupet d’entusiastes aimants del fred siberià que, per cert, no va ser tan bel·licós a Madrid com a Barcelona. No sabem si amb això del temps també hi tenen influències.
En el que sí les tenen, sense cap mena de dubte, és en tot allò que el poder polític i econòmic poden aconseguir (prou bé que ho sabem els catalans !) com ara fer venir col·leccions de la Rússia Imperial i d’altres de més modestes com la de Berthe Morisot al museu Thyssen.




EL VIATGE
El diumenge dia 5, tot i la fredorada dominant, ja ens tens uns quants (acompanyats per voluntariosos voluntaris en cotxes particulars ) anant de bon matí cap a l’estació de Barcelona–Sants, d’on sortia l’AVE que ens havia de dur amb dues hores i tres quarts cap a Madrid–Atocha. 




Viatge còmode , relaxat, amb bona pel·lícula pel canal de vídeo (“El discurs del rei”) transcorrent per paratges on el gebre i el fred deixaven les hortes pansides, terroses, grises, malgrat el cel radiant del primer tram fins a Tarragona. A mida que avançàvem el dia s’anava complicant i havent deixat enrere la comunitat d’Aragó, la neu va fer acte de presència en travessar Guadalajara, per desaparèixer quan ja érem prop de l’arribada. A la capital el dia era assolellat  perquè un fort vent s’endugué uns quants núvols que, de tant en tant, maldaven per quedar-se a fer-nos la punyeta. I aquesta llei de temps va dominar durant l’estada dels escassos dos dies.

ARRIBADA I DINAR
Amb l’experiència d’anteriors viatges, més o menys érem coneixedors del territori urbà on ens havíem de moure i per això ja s’havia fet una reserva en un confortable hotel a tocar de l’estació d’Atocha i tot just a quatre passes del triangle de l’art format per els museus del Prado, Thyssen i Reina Sofia. Així que vàrem arribar, doncs, va ser un moment deixar maletes a les habitacions, abillar-nos un xic i sortir escopetejats cap a la primera feina important del dia: el dinar. 

Foto Josep Noé


Ja que estem en ple hivern, el més aconsellable era fer-li els honors al plat casolà típic d’aquells indrets: el cocido madrileño. A tal efecte ja teníem guardada taula en un dels establiments famosos per la preparació d’aquesta vianda tan castissa: el restaurant “ La Bola” , del carrer del mateix nom, que no té cap estrella –ni crec que se la mereixi– però que sí prepara uns contundents tupins individuals curulls d’aquesta escudella castellana.

Foto Josep Noé


No cal cantar les excel·lències d’aquest brou, però tan sols direm que si traginàvem un xic de fred, al cap de poc tothom s’espitregava en tant que una vermellor delatora acoloria els rostres dels comensals. El menjar no fou de nota –tot sigui dit– en tant que les postres i el servei van ser el millor.

Foto Josep Noé


Amb el gasogen ple de combustible ja vàrem fer la que fou la primera ruta turístico-cultural, visitant la cripta i la catedral de l’Almudena, amb mirada exterior i ràpida al Palau Reial i la plaça d’Orient, doncs ambdós llocs estan ben a prop del restaurant i del monestir de l’Encarnació que també entrelluquem de passada.


Foto Josep Noé

Inconscientment, visitant aquests monuments eclesiàstics no te’n pots estar d’establir comparacions amb els que tenim a Barcelona -Santa Maria del Mar, la Catedral, l’església del Pi– i en l’emparellament, la catedral metropolitana madrilenya en surt ben mal parada, tot i la seva evident monumentalitat, amb aquell aiguabarreig bigarrat d’estils arquitectònics i decoratius de dubtós gust abrigats sota la capa de l’eclecticisme acabat de trufar (i això ja no te res a veure amb l’arquitectura) en el seu subsòl amb les restes en repòs etern d’aquelles famílies nobiliàries i ràncies d’altres èpoques que, per sort, ja són passades (?). 


Foto Josep Noé
Per la música d’ambient d’ambdós recintes ressonava un himne religiós de quan el congrés eucarístic dels anys cinquanta del segle passat. Un pòster amb una imatge de Monsenyor Rourco Varela em va semblar que era la clau del perquè de la cançoneta i demés sensacions d’ultratomba.


(continuarà...)