dijous, 16 de febrer de 2012

SORTIDA CULTURAL A MADRID ( i 4)




Acomiadant-nos amb reverència dels nostres clàssics, la quasi totalitat del grup ens apleguem al vestíbul per anar a bon pas cap el darrer àpat programat que ens ha de portar a un acollidor i confortable restaurant del carrer del Prado a tocar de la Plaça de Santa Ana, el “Ristorante dei Poeti”, que com podem imaginar pel seu nom està especialitzat en cuina italiana i que ens van servir un bon cobert, raó per la qual hem deixat rastre del seu nom en aquesta crònica, per si algú es perd per Madrid i s’hi vol atansar. Creiem que no en sortirà decebut. El grup hi va estar i menjar molt a gust, amb el que després ens va ser molt planer (principalment per què era de baixada) el camí vers la darrera expedició museística d’aquesta intensa estada: el Museu d’Art Contemporani Reina Sofia.

Foto Josep Noé

Com que no teníem prou clar què ens podia aportar la visita a les exposicions  temporals, vàrem optar per la certesa que dona el poder tornar a veure la col·lecció  que està subdividida en diferents èpoques de les avantguardes: del 1900–1945, 1945–1968 i 1962–1982. 




No cal dir que la processó per contemplar el “Guernica” de Picasso era un dels itineraris més nodrits de públic que feien estada a la gran sala on està exhibit i on han instal·lat recentment aquest robot, fruit de la darrera tecnologia, que de nits va fotografiant i escanejant cada mil·límetre d’aquesta pintura que va passar les seves vicissituds. 




Pel camí vas trobant obres de Dalí, Torres-García, Alberto Sánchez, Juli González, Pau Gargallo, i un llarg etcètera que deixa aclaparat. Gran col·lecció la d’aquest centre. Algunes persones feia temps que no hi havien vingut de visita i no havien estrenat encara l’afegit arquitectònic de Jean Nouvel, raó per la qual es va aprofitar per allargar el circuit i, des de dins mateix, vàrem accedir a la part nova que resulta trencadora i permet unes vistes excel·lents des dels espais oberts de la quarta planta. 




El sol daurat, quasi bé de color de coure de la tarda, banyava façanes, cúpules i campanars d’aquest Madrid-Centre i Atocha del que ja ens anàvem acomiadant, doncs tan sols quedava tornar a l’hotel, fer un petit recés, recollir equipatges i sortir camí de l’estació on l’AVE, puntual, ens tornarà cap a Barcelona.


Foto Josep Noé

Una mala notícia ens arriba durant el viatge: la mort de l’Antoni Tàpies, que a tots en sobta i colpeix. Ell, que també va ser premi Velázquez de pintura, restarà immortal entre els altres genis de la pintura contemporània que tot just ara venim de visitar, doncs la mort el situarà per damunt de les desavinences mundanes, de les discrepàncies o incomprensions que la seva obra i figura van provocar en vida, lluitador i provocador com va ser durant la seva llarguíssima carrera, fent costat però al seu país i a un munt de causes nobles i solidàries. L’art i el país devem molt a l’Antoni Tàpies. En pau descansi.


Foto Josep Noé

Abans de tancar aquest escrit sobre l'anada a Madrid, és de justícia donar les gràcies a la Teresa Roig que ha tingut cura de tota l'organització, abans, durant i després d'aquesta expedició en la que se li va girar molta feina per a poder lligar-ho tot: adquisició de bitllets, entrades, reserves i convèncer i coordinar els conductors que ens van portar, i també recollir, a Barcelona. El nostre agraiment doncs a tots ells i, especialment, la Teresa.

Esperem que segueixi engrescada per a muntar futures sortides.

Antoni Luis i Planas