JORDI DIAZ ALAMÀ (Granollers, 1986) és un jove artista i professor de dibuix de la Facultat de Belles Arts de l’Universitat de Barcelona. El seu interès per la representació figurativa de caràcter realista l’ha portat a endinsar-se en l’aprenentatge més clàssic del dibuix i la pintura amb l’objectiu d’enfortir en seu coneixement i alhora obtenir en la seva obra personal una solidesa d’alt nivell tècnic i conceptual.
Producte de les seves inquietuds, i després de llicenciar-se en Belles Arts, viatja per Europa, estudiant les tècniques pictòriques i del dibuix a càrrec de mestres pintors ja reconeguts com Odd Nedrum, a Noruega, i Guillermo Muñoz Vera a Chinchón. És a Florència (Itàlia) on detura el seu peregrinatge per aprofondir en el coneixement dels clàssics. D’allà procedeixen els dibuixos que avui ens mostra. Són rigorosos estudis realitzats amb la metodologia pròpia de les antigues acadèmies del segle XVIII, on la formació artística es basava en una estructurada seqüenciació d’exercicis amb l’interès de dotar al treball de l’artista d’un coneixement científic.
L’ensenyament acadèmic estava basat en el concepte d’imitació dels models antics i del natural, es a dir, des de l’estatuària clàssica de l’antiguitat fins al model humà del natural.
La manera de procedir per a l’adquisició d’aquests coneixements és reglamentada gradualment en un programa que proposa començar pel dibuix d’estampes, on es mostra la figura humana per parts separades. Copiar fragments de la cara, el cap sencer i altres zones del cos, peus, mans, cames i braços en diferents posicions de contorn i repetidament, constituïa la “Classe de Principis”. El propòsit immediat era ordenar tot allò après en mitges figures i figures completes, seguit d’exercicis més complexes que comportaven nocions de proporció, simetria, anatomia i clarobscur, fins a dibuixar figures de guix i finalment el model humà viu del natural.
El què pretén en realitat és que l’alumne adquireixi el màxim d’habilitat manual i tècnica realitzant les imitacions, per passar després a la invenció necessària que havia de fer de l’aprenent un artista i del seu treball una obra d’art.
És interessant observar com tot aquest aprenentatge influeix positivament en l’obra de l’artista. Quan pinta es permet desdibuixar tot allò que abans ha dibuixat i estudiat aprofundidament. En color és auster i rigorós tot incorporant importants tocs sonors que ordenen i composen. Però sobre tot el seu treball és suggeriment i complicitat temàtica i conceptual.
Aquesta mostra és una manifestació de la trajectòria de formació escollida per un artista considerat una jove promesa per destacats crítics d’art contemporani. La seva obra es mostra en alguns museus i col·leccions particulars.
Diaz Alamà aposta per una formació de valors clàssics i tradicionals per tal d’endinsar-se en el convuls món de l’art del segle XXI.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada