dilluns, 3 de novembre de 2014

EL SOMRIURE DE LA NATURALESA




(Anne Barnes, photo)

Tardor. Com cada any per aquestes dates la Naturalesa es disposa a acabar un cicle vital oferint-nos l'espetec d'uns increïbles focs artificials com a cloenda de l'exuberància estival. Cada fulla de cada arbre es prepara a morir de la manera més espectacular, en un esclat cromàtic, com les estrelles gegants explosionant de cop tota la seva energia abans de morir i deixar un immens forat negre en el seu lloc. Enrera queda l'esplendor del verd tendre dels primers brots i la plenitud dels verds densos de l'estiu. En pocs dies els tons freds s'aniran tornant més càlids i desfilarà per les copes, de sobte, tota la gama del groc al taronja i del vermell al violeta, fins que, despullat l'arbre de tot ornament que vesteixi la seva nuesa i reduït a un esquelet de tronc i branques, només quedi als seus peus una catifa de fullaraca marronosa, disposada a convertir-se en adob que el fertilitzi i en la saba vivificant d'un nou cicle.

Pintors i poetes han estat especialment sensibles a aquest espectacle que ens ofereix la naturalesa, en un intent de captar-lo i reinterpretar-lo segons el seu personal llenguatge. Només la fotografia -sembla- seria capaç de transmetre amb la seva exactitud la precisió de les tonalitats del paisatge. Però la fotografia no es dispara sola, sense un ull que miri a través de l'objectiu i seleccioni què vol fotografiar, i com i quan ha de fer-ho. És el fotògraf qui radiografia la realitat, amb aquest ull privilegiat capaç de veure allò que els altres no veiem, de saber esperar el moment precís en què la llum o la composició la fan única. El bon fotògraf és aquell que sap la diferència entre mirar i veure. És el que sap veure en allò que tots mirem sense adonar-nos-en aquell element que el fa sorprenent, diferent, únic.

El bon fotògraf és aquell que davant l'espectacle d'un bosc incendiat de colors sap reduir tota aquesta grandesa, tot aquest impacte visual, tota aquesta emoció a una sola fulla. Com tantes altres. Caiguda a un terra despullat sense cap més element que l'acompanyi, vermella... 

La naturalesa ens somriu a la tardor i el bon fotògraf ha sabut captar aquest somriure potser millor que l'enigmàtic Leonardo amb la seva model. Perquè ha fotografiat només una fulla, però ens ha transmès tota la potència de la tardor. I en lloc de la tristor d'una fulla caiguda ens ofereix la possibilitat de posar rostre a aquest somriure, de trobar cadascú de nosaltres la nostra gioconda en aquesta obra d'art que és la naturalesa a la tardor.


Cap comentari: