dimecres, 13 d’abril de 2016

ANTONI PERNA, DE NOU ENTRE NOSALTRES

El proper divendres s'inaugura a la nostra sala al Col·legi d'Aparelladors l'exposició ECOSISTEMES EN TRANSFORMACIÓ, d'Antoni Perna.

Aquesta és la segona vegada que exposa a Aparelladors, ara en solitari, ja que l'any 2009 va formar part de la col·lectiva que vam organitzar amb el guanyador i els quatre guardonats de l'edició anterior del Premi de Pintura Torres García-Ciutat de Mataró. En efecte, ell va ser el guanyador d'aquest prestigiós Premi l'any 2007, en la seva segona edició.

La mostra recull una dotzena d'obres des de 2009 fins a l’actualitat -pintures sobre tela i fusta i dibuixos- i serà presentada per Rosa Queralt, autora del text del díptic de l'exposició, que reproduïm íntegrament:

Renovar l’expressió 
Revisar l’obra d’aquells pintors, com és el cas d’Antoni Perna, que van iniciar la trajectòria a la dècada dels vuitanta, l’última en què la disciplina gaudí de la presència hegemònica que havia tingut en altres temps, acostuma a ser un exercici aclaridor, en el sentit que mostra de manera transparent i personal els mecanismes reflexius i metodològics que han hagut de procurar-se a si mateixos durant el llarg camí recorregut per tal d’afrontar un estat de reclusió mancat, a més, de referents, de diàleg i de discurs teòric sobre l’estat de la pintura. Es tracta òbviament d’aquella tipologia independent, poc inclinada a integrar-se al voltant de tendències i, alhora, conscient de la saturació que viuen les arts visuals, condicions que han dut Perna a trobar l’estímul per a la pràctica del dia a dia mitjançant una actitud d’autoexigència evolutiva i un ànim autoformatiu permanent.
Nocturn, 2014. Oli, carbó i grafit sobre tela, 160 x 195 cm
En els orígens, el seu procés creatiu sembla partir fonamentalment de la intuïció i de certs impulsos afectius i sentimentals envers determinats elements que poblen l’entorn quotidià, provinents d’àmbits ordinaris o naturals, per transformar en pintura l’alè poètic que desprenen tot convertint-los en formes al·lusives envoltades d’un espai allunyat de la realitat per la propietat de ser, ja, plenament pictòric. Això implica que els subjectes canviïn de valor i es percebin d’un mode diferent en “musicalitzar-se” i esdevenir ressonants. Gradualment, però, i sense descartar del tot la intuïció, la reflexió guia cada vegada més el procés en un exercici dosificat dels dos comportaments. El repte rau ara, sobretot, a aconseguir que la rutina no l’encotilli en un ús excessivament normatiu en termes semàntics o simplement repetitiu quant als motius formals. Una de les estratègies per articular una sintaxi tensiva, necessària des de pressupòsits pictòrics, és fer aparèixer una sèrie de constants referides al joc dicotòmic de contraris, com ara figura i fons, transparència i opacitat, llum i foscor, densitat i absorció, expressió i silenci, harmonia i desequilibri, concreció i desenfocament... La idea de polaritat s’imposa com a pulsió resultant de successius moviments de rebuig i d’atracció. Un altre pas endavant arriba a través de la consciència del paper del cos en l’acció de pintar. Perna sent la pintura indefectiblement lligada a la condició física i material que li és inherent. Gràcies al cos desenvolupa una dialèctica cíclica i complexa, que va del pintor a la pintura i viceversa. I que acaba transformant no tan sols el contingut i l’estructura quan l’obra està tot just embastada sinó determinant igualment la preferència per un tipus de format, disjuntiva que resol prenent partit per les grans superfícies. Els camps de color espaiosos i la incorporació d’accidents, voluntaris o casuals, realcen la pell de la pintura, la porta d’accés al cor del quadre. Aquest efecte dinàmic de les superfícies el contraposa a una gamma força reduïda, bàsicament conformada per blaus, blancs i negres, i ocasionalment, per algun vermell, groc o rosa, sempre sense barrejar, tal com surt el pigment del tub. 
Dibuix, 2016. Oli, grafit i paper, 90 x 62 cm
El color actua com a lloc on el procés construeix el sentit precís i, consegüentment, el clima. Paradoxalment, aquesta economia cromàtica, combinada amb la densitat tonal i l’amplitud espacial, revela una vegada més que la paleta del pintor és un component simbòlic de la personalitat.

Les pintures i els dibuixos seleccionats per a l’exposició pertanyen a la producció dels últims anys i corren paral·lels a un canvi substancial pel que fa al llenguatge, més concretament, a la capacitat latent de les formes abstractes com a sistema de signes. Despulla les obres d’aquelles imatges que insinuaven elements reals, i que acostumaven a centrar la composició, per donar pas a taques, grafismes i papers rebregats i enganxats que trenquen la planitud anterior i accentuen la tensió espacial, la potència expressiva i la riquesa estructural. Sovint la raó de ser d’un d’aquests signes resideix en un altre que fins aquell moment no havia estat en contacte amb el primer. S’hi produeixen aleshores relacions de necessitat mútua, de permeabilitat, que desplacen l’atenció cap a la disposició i connexió de les diverses àrees. Evita així la centralitat i la simetria que podrien conduir a una possible impressió d’immobilitat. Si es volen engendrar estructures i superfícies actives no es pot oblidar que tot allò viu tendeix a fer seva l’asimetria. I la interacció adquireix una importància capital quan es persegueix aquest propòsit.

Rosa Queralt


Cap comentari: