DIADA DEL SOCI - II (DIVERTIMENT AMB TITELLES)

L’altre dia parlàvem de Sant Lluc, de l'Associació Sant Lluc i de la diada dels socis de la Sant Luc. Només ens quedava parlar dels artistes, protagonistes últims de la història (i titelles enredats en la teranyina entre l'Altíssim i el Maligne, en aquesta inversió fotogràfica innocent que com a "divertimento" us proposem per tancar el capítol de la Diada).
Però…qui són els artistes?

Ai, els artistes...

És, l’artista, aquest ésser mig àngel mig dimoni, objecte privilegiat de la Creació que, tocat pels déus ell mateix amb la infinita capacitat de la creació, es veu abocat sovint a la perdició si, cedint a la temptació del geni, acaba per creure’s déu.

És, l’artista, aquest ésser sempre controlat per l’envejós ull panòptic del Vigilant totpoderós, que ha de passejar la seva supèrbia pel pati dels passos perduts, condemnat per la seva arrogància si ha cedit a l'abraçada funesta que l'atrau a l'abisme.

És, l’artista, aquest ésser sempre pendent de la inspiració divina, que quan no arriba el castiga a la terrible pena de la indiferència.

És, l’artista, aquest ésser que amb el mateix argument dels seus companys de mandorla participa de la privilegiada visió de l’àliga, de la sensible paraula del poeta i de la noblesa de sentiments del lleó, però encomanant-se al seu sant patró s’encaparra a estavellar-se una i altra vegada de banyes contra el mur de la incomprensió, la paret de la incultura, la tàpia de l’enveja i la porta sempre tancada de l’administració, amb la fúria i la força del toro.

És, l’artista, aquest ésser singular sempre reclòs en sí mateix, com en una cel·la que pot convertir-se en monàstica o penitenciària segons que l’il·lumini la divina llum de la originalitat o bé l’ombra castigadora de la vulgaritat.

És, l’artista, en definitiva, aquest ésser estrany que s’acosta a casa nostra per compartir la seva desgràcia. Però, acostumat com està a anar sempre a cavall entre el bé i el mal, entre la genialitat o la vulgar còpia, entre la llum i les ombres, entre la glòria i l’anonimat, quan li oferim un tros de coca i vi dolç per alleugerir les seves penes, no sap si cedir a la gula del pastís o quedar-se amb l’abstinència del règim.

Ai, els artistes...! És que són…! I què farien sense nosaltres!

Però sobretot, què fariem tots nosaltres sense els artistes!


(Les imatges corresponen als titelles de Joan Hortós instal·lats al Pati de la Presó, i als dibuixos seus a la Sala-Taller, solitària abans de començar la Diada del Soci.Serveixin de desagravi a en Joan per una publicitat potser no massa afortunada de la seva exposició)