La diferència entre mirar i veure (entre saber mirar i saber veure) és segurament allò que distingeix l'artista de la resta de mortals. Tothom pot anar pel carrer veient milers d'escenes sense fixar-s'hi, però només algunes sensibilitats privilegiades són capaces de captar un instant, intrascendent per a la majoria, fixar-lo a la seva retina o a la càmara fotogràfica i després plasmar-ho en una tela transformat segons la seva "manera" pictòrica.
L'exposició fa possible que aquests breus instants d'històries que es perdrien en el temps tinguin el privilegi de ser recordats, és l'expressió d'aquesta memòria. I ho fa, tal com deia el seu fill textualment a la presentació, convertint uns trossos de fusta en unes obres d’art, pinta escenaris quotidians i els transforma en obres optimistes. Ella (la mare) li dóna un toc especial als quadres, és com si els altres quadres semblessin buits i això és el que m’agrada dels seus quadres, que estan plens del tot fins a vessar. Tenen color, ànima, i molta, molta pintura. Amb fusta i unes substàncies amb pigments fa meravelles de color. (...) Pinta amb colors molt vius perquè es una persona alegre i, a més, a qui no li agraden els colors alegres!!??
L'exposició, efectivament, la va presentar el seu fill d'onze anys que, davant l'impossibilitat de fer-ho el president de l'Associació, no va voler que la seva mare es quedés sense presentació: Ens hem reunit aquí per contemplar embadalits unes de les obres d’art més boniques de l’univers i no ho dic com a "complit", la nostra mare i la pintora per la que estem aquí ha fet aquestes pintures amb tota la motivació possible (...) quan la veiem al seu taller està completament concentrada en el quadre…
Per acabar amb una sentència que resumeix exactament l'admiració per la Laia i la seva obra: En aquesta exposició notareu la màgia de les seves pintures, quadres, obres d’art, digueu-li com volgeu, només sé que us encantarà.
La mateixa Laia ens explicava fa temps que Antonio López, en un dels cursos als que ha assistit, li comentava que ella "tenia històries per explicar" quan pintava. Certament, al darrere de cada quadre (i de cada dibuix, encara que en aquesta mostra només n'hi ha un), a més d'una tècnica envejable, s'endevina una sensibilitat i una tendresa que donen a les seves "històries" una pàtina poètica que la distingeix entre els deixebles del gran mestre. De vegades, només el títol ja és tota una poesia...
Contribueix també a l'intimisme de les seves escenes la seva qualitat d'il·lustradora professional, a més de pintora, que converteix les seves obres en un àlbum de sensacions viscudes que sap transmetre a l'espectador com si fossin les d'ell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada