Aquest migdia s'ha instal·lat al seu taller de Rocafort (Horta) la capella ardent de l'escultor Andreu Alfaro, mort als 83 anys a València. Amb ell desapareix, com ho feia fa pocs dies Oscar Niemeyer, un altre dels referents que ens quedaven del gran art del segle XX. Perquè d'artistes importants n'hi ha molts, al llarg d'un segle, però només uns pocs aconsegueixen la categoria de referent, és a dir, la suma del seu geni artístic amb la del seu compromís social i polític. Potser Niemeyer va ser més internacional, però a nivell local Alfaro va ser, sense cap mena de dubte, dels pocs referents que ens quedaven al nostre país.
 |
| Columnes a la Universitat Autònoma de Barcelona |
Nascut a València el 1929, no es va dedicar a l'art fins als quaranta-quatre anys, però la seva obra (a més d'escultor era un excelent dibuixant) aviat va traspassar fronteres i es va convertir en un referent de l'escultura contemporània, si bé mai va deixar d'estar compromès amb el país, i els ideals de llibertat i democràcia han estat sempre una constant en la seva obra.
.jpg) |
| Monument als Països Catalans (1981), a Tàrrega |
Alfaro va formar part del Grup Parpalló, format a València el 1957 per connectar l'activitat artística valenciana amb el panorama internacional després de la guerra.
Fortament influït en els seus començaments pels constructivistes Brancusi i Antoine Pevsner i per Jorge Oteiza, la seva obra My Black Brother, exposada a la Biennal de Venècia del 1966, va aconseguir un ressò internacional.
La producció dels anys setanta està marcada per la realització de les Generatrius, una etapa influïda per les tècniques industrials que l'orientaran cap a investigaciones en la línia de l'art cinètic i del concepte de movimient: a finals dels seixanta va començar a treballar amb elements metàl·lics, com ara l'acer i l'alumini, i cap el 1980 amb el filferro i el marbre. A partir d'aquí tota la seva activitat escultòrica és ja una constant experimentació formal orientada cap a una "geometria de l'espai" basada en la intersecció de línies i volums.
 |
Lebenskraft, situada davant de l'Ajuntament de Magúncia
|
El 1980 rebé el Premi d'Honor Jaume I i el 1981 el Premi Nacional d'Arts Plàstiques. El 1991 la Diputació de València li va concedir el Premi Alfons Roig d'Arts Plàstiques. Entre les seves darreres exposicions, "Andreu Alfaro", el 2006. IVAM. Institut Valencià D'Art Modern.
 |
| Els Rombes Bessons, Parc Cervantes, Barcelona |
 |
| Port de Barcelona |
es poden contemplar en molts punts del país: a l'entrada d'Otos, als Jardins dels Vivers de València, l'estàtua d'Homenatge a Ausiàs March; a l'estació del nord de la mateixa ciutat l'Homenatge a la dona; les Columnes de la UAB, a l'entrada d'aquesta universitat, que representen la voluntat de coneixement, la llibertat d'expressió, la identitat cultural i la solidaritat. El Monument dels Països Catalans, a Tàrrega; els Rombes Bessons, l'escultura ubicada al Parc Cervantes de Barcelona; l'Escultura per a Europa, a Girona, i el Monument a la Dona de Terrassa.
 |
| Juanjo Estellés, Alfaro i Vicente Castellano a la galeria Rosalía Sender de València. |
La labor intel·lectual d'Alfaro, com l'artística, va ser ben intensa, i sempre va defensar la cultura i la llengua catalana. Destaca la seva vinculació amb els grups d'avantguarda de la València dels anys cinquanta, i la seva relació amb el seu gran amic Joan Fuster i el cantant Raimon, que el presentà a la Sala Gaspar en un dels primers recitals privats que va oferir a Barcelona. Al seu torn, Alfaro va dedicar el 1964 l'escultura "La veu d'un poble" al cantant de Xàtiva, que li va correspondre amb la cançó "Andreu, amic":
Andreu, amic
(Raimon)
Andreu, amic, torsimany de metalls
d'on ha vingut la força i la vida
que retrobem en la teua escultura.
Dels ponts del riu i de les pedres velles,
dels clars matins, de la llum dels baladres,
dels teus dos peus de passejades dòcils.
Carrers estrets i espais poc metafísics,
tot l'entrellat d'una ciutat difícil,
indiferent i secularment puta.
Del llom del gos la majestat domèstica,
l'angle feroç de vertical segura,
essencials virginitats remotes.
Andreu, amic, torsimany de metalls,
eròtic cast de fusta ben antiga,
arribes tu on la paraula es trenca.
De ferro vell i de mesura insigne
-germans de crit- t'he fet aquest poema,
Andreu, amic, torsimany de metalls.
d'on ha vingut la força i la vida
que retrobem en la teua escultura.
Dels ponts del riu i de les pedres velles,
dels clars matins, de la llum dels baladres,
dels teus dos peus de passejades dòcils.
Carrers estrets i espais poc metafísics,
tot l'entrellat d'una ciutat difícil,
indiferent i secularment puta.
Del llom del gos la majestat domèstica,
l'angle feroç de vertical segura,
essencials virginitats remotes.
Andreu, amic, torsimany de metalls,
eròtic cast de fusta ben antiga,
arribes tu on la paraula es trenca.
De ferro vell i de mesura insigne
-germans de crit- t'he fet aquest poema,
Andreu, amic, torsimany de metalls.
(1978)
Com a complement d'aquest homenatge a Alfaro us aconsellem la lectura de l'article de Daniel Giralt-Miracle que publica la revista Bonart, amb el seu discurs de recepció a l'Andreu com a membre de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, el març de 2010.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada